Retorno en un dia on em trobo a mi mateixa, després de força temps sense tenir gaires idees.
Avui he anat a veure la recent oscaritzada Julianne Moore, amb la pel·lícula Still Alice (Siempre Alice, en castellà). He trobat que és una pel·lícula que hauria de veure tothom. Ens ajuda a entendre una malaltia que, malgrat en aquest cas precoç, afecta a moltíssima gent (sobretot gent d'edat). Però no només pel fet d'entendre la malaltia crec que s'hauria de veure. Still Alice, reflexa sentiments. Personalment, m'ha fet entrar en unes hores de pau amb mi mateixa i amb el món exterior. Ajuda a recordar, que aquells detalls i aquelles petites coses són les importants.
Mentre tornava cap a casa, m'ha fet reflexionar. Sovint ens oblidem de les petites coses que ens fan feliços. Pot ser un cop d'aire glaçat a la cara, veure la lluna, passejar per mig de Passeig de Gràcia, i veure que tot és superflu. Les botigues, només són una enganyifa perquè ens sentim més guais, més pros, o més el que sigui, però no satisfan els nostres desitjos més profunds, no poden fer-nos sentir complets.

A mi m'ha recordat que segueixo viva, que no som només dos peus que ens porten cada dia a la mateixa rutina. M'ha recordat que malgrat em costi i molts dies no tingui ganes de fer res, la meva carrera m'encanta. M'agrada ajudar la gent, fer-los sentir millor.
M'ha fet apreciar el temps que dedico a la meva feina i m'ha fet aspirar a ser millor persona, com a professional i també a nivell personal.
Ningú s'endurà casa seva, els seus cotxes, la seva feina, quan deixem d'existir en aquest món. Potser ens hauríem de plantejar perquè no gaudim tan sovint com podríem de les petites coses, dels petits instants de complaença, de felicitat. Cal que fem una instrospecció cap a nosaltres mateixos. Cal que reflexionem i ens preguntem que punyetes estem fent amb el poc temps que tenim en aquesta vida, perquè només en tenim una, i la desaprofitem. Podríem ser molt millors del que simplement som.
La vida és canvi, i ens agradi o no, cada segon tenim noves oportunitats de canviar, d'aprendre i de fer-nos millors persones.
Potser
que deixem d'existir i comencem a viure. Trobo que, si més no, segur
que trobaríem més fàcilment instants de felicitat, de retrobament,
d'ilusions i d'amor. Seríem millors i més grans.
El segon és un poema que em van descobrir a classe d'hipoteràpia (tractament de persones amb dificultats mentals a través dels cavalls). Potser si miréssim més amb ulls de nens, seríem millors.