"Quan te'n vagis recorda sempre que, de tant en tant, vam fer màgics alguns instants."
Anava caminant pel mig del Passeig de Gràcia pensant en com de dur havia estat el dia. No havia parat en tot el matí anant amunt i avall de la consulta. Els divendres són els dies que més pacients tenen i no paren ni per esmorçar, i només poden anar fent mossegades a un entrepà que guarden sota el taulell de recepció. Avui havia vingut un pacient per primera vegada a tractar-se i, déu n'hi dó, què pesat! Epicondilitis bilateral i no deixa ni un moment de queixar-se: perquè anem tard, perquè aquella màquina no li havien fet abans, les mobilitzacions li feien mal o portava 6 sessions i no havia notat milloria en el dolor. La de vegades que l'havia engegat a la merda en el seu cap. Però qui paga mana i no està ara la cosa com per deixar anar clients.
Estava de camí a casa gaudint d'una passejada a l'escalforeta del sol. Va mirar al cel blau i va tancar els ulls sentint la felicitat expandir-se pel seu cos. I, sense adonar-se'n, xoca amb algú i van directes a terra. I en obrir els ulls, se'n troba dos de marrons foscos mirant-se-la. I es queda embobada pensant què ha passat.
-Estàs boja? -fa ell mentre s'aixeca amb una ganyota de dolor. Tot i això, li ofereix una mà.-Va, amunt.
Ella l'accepta no sense demanar disculpes i amb cara confosa. En aixecar-se, cap dels dos fa senyal de deixar anar la mà de l'altre. Aquells ulls marrons tenen un algo que la perden.
-Perdona. Sento la topada, si no tens pressa et compenso amb un cafè.-diu mentre espera que accepti. Mentalment es repeteix que no tornarà a caminar amb els ulls tancats i tota tranquil·la pel carrer. Tot i que, ell podria haver-la vist i evitat, doncs no anava pas ràpida.
Fa cara de pensar-s'ho mentre mira el rellotge, després somriu i diu que sí.
-Està bé, on anem?
-Girem per Diputació a la dreta, conec un lloc on s'hi està bé, està a 2 minuts.
Es posen a caminar. Només ara, instants després de caure se n'adona que t'he una cara molt atractiva, molt masculina, i que va amb vestit. Potser deu haver sortit també de la feina com ella. Es passa la mà pels cabells comprovant que tot estigui al seu lloc.
-Ho sento molt, quina vergonya. -fa.
-No passa res, acabo d'aconseguir un cafè gratis per menjar-me una noia guapa pel carrer, això no ho pot dir tothom. -es toca el colze que ha quedat adolorit de la caiguda. En veure que ella el mira diu.-Tranqui no et preocupis, estic bé.
-No ho sé, em permetràs fer-hi una petita ullada quan seiem? Sóc fisio.
Veu que el noi aixeca les celles sorprès. I sembla adonar-se'n de sobte d'alguna cosa, en parar en sec.
-Per cert, em dic Xavi. -li torna a oferir la mà.-Emtopat. Ups, encantat, vull dir.-fa mentre somriu.
Té un somriure sincer es diu. Accepta la mà al temps que li diu el seu nom, Marta. Li retorna el somriure. callen durant uns metres però no es fa incòmode. La Marta para davant unes taules exteriors sota un toldo vermell, totes rodejades per uns arbusts que donen un ambient algo més privat.
-És aquí. Entrem?
CONTINUARÀ...
