Ella anava tranquil·lament pel carrer. Malgrat la fredor de Gener, feia un dia assoleiat i el cel contagiava la seva felicitat. Tenia moltes coses al cap, moltes preocupacions, però aquell sol convidava a somiar amb els ulls desperts. Es va donar una volta més a la bufanda caiguda i es va pujar la bossa que volia anar a parar a terra des de la seva espatlla esquerra.
En contra del que pogués semblar pel seu somriure esplèndit, anava de camí un examen important a la universitat. Però tan era, ella només notava els rajos de sol escalfant-li la cara en un intent inútil d'evitar que se li congelés el nas.
Duia la música tan alta que sa mare li podria dir que es quedaria sorda i probablement l'encertaria, però ella necessita aïllar-se una estona del món, relaxar-se i concentrar-se. I si les orelles s'han de quedar pel camí, bé, en aquests moments li sembla un mal menor.
Perduda enmig del seu somni, quelcom la fa baixar a la realitat. No és pas qualsevol cosa. És un dels seus moments preferits del dia, passar per davant la botiga on treballa ell. Ell, la seva il·lusió materialment impossible, l'home que mai podrà tenir i, potser per això o potser no, l'atreu de manera tan fervent.
El va conèixer fa mesos i va aconseguir parlar-hi a soles i demanar si podrien conèixer-se més. Si, va ser directe i clau. Després d'un temps parlant, via ordinador pels horaris complicats, ell ho va voler deixar estar, doncs tenia parella i va arribar un punt on les seves converses havien derivat, per part dels dos, a quelcom més que un conegut o amic. Ella volia més, en segueix volent més, però no li queden més que aquests petits instants. Instants que ella valora molt.
Però aquesta vegada sembla diferent. Ell està amb un company de feina i, en passar ella, la saluda i li somriu. Fins aquí, la mateixa rutina de cada dia. Ella segueix endavant però instants més tard, en girar la cantonada, i creuar la vorera, una mà li tusta l'espatlla. Ell. No pot pas amagar la seva cara de sorpresa.
-Eloy! -la seva cara expressa molt incertesa, al que ell riu.- Què fas aquí?
-Havia de parlar amb tu un moment. -somriu.
-Què passa? Estàs bé? No hauries d'entrar a treballar?
Ell la mira fixament als ulls mentre li diu que està bé, i que sí, que ara anirà a treballar.
-Però he de parlar amb tu.
-Està bé, digues. -S'acaba de treure els auriculars que duia a mitges i posa atenció. Està astorada pel que està passant. Mai abans l'havia parada pel carrer i menys l'havia seguida.
-Podemquedarundia? -deixa anar d'un sol cop d'aire.
-Com has dit? -ella no vol creure el que sospita haver sentit. No ho entèn. Dir que està sorpresa és poc.
Avui està essent un dia molt estrany. El sol potser l'ha escalfat massa...
-Què si podem quedar un dia.
-Ostres, això no m'ho esperava pas. Emmm, no ho entenc. Per què ara? Per què així? No volies parlar més. Has volgut fingir que no vam notar res a la botiga, que no va saltar l'espurna quan realment cremava. Tens xicota, per l'amor de déu.
Havia començat desconcertada, però a mesura que parlava, s'havia anat enfadant. Havia hagut d'empassar-se el que realment volia mesos enrere, havia patit, seguia saludant-lo com una tonta cada dia, fingint que tot anava bé. I de sobte, va i això. Dos mesos d'ençà que ell va decidir finalitzar les seves converses. I ara de sobte, havien de quedar? No era pas un gosset falder, ella.
-Ja no. -silenci breu.- Ja no en tinc. No podia seguir amb allò, era una farsa. Cada vegada que...
-I ara que ja no en tens, jo sóc el segon plat, no? -fa ella completament enfadada, interrompent-lo, enmig del carrer, sense poder-se creure el que està passant.
-Shhhht! Pots callar un segon i escoltar-me? Em sap greu. Em sap greu com vaig acabar, em sap greu haver acabat amb allò. Però vaig deixar la relació perquè ja no podia més... -derrotat i cansat mentalment, s'obre finalment cap el que volia dir realment.- No podia continuar amb allò mentre et veia cada dia passar per davant de la botiga, intentant dissimular, fent-te la força mentre em regales un somriure. No podia continuar i veure com brillaven els teus ulls després que te'l tornés. O quan, de tant en tant, entraves amb alguna excusa (o no). No podia deixar de pensar que potser un dia, ja no passaries més o, pitjor, passaries amb algú altre, algú que rebria la brillantor dels teus ulls mentre jo et veia passar sense saludar.
Ha d'aixecar la mirada per tal de poder mirar-lo. Duu pantalons beixos i camisa blava, sota la jaqueta negra. L'Eloy li aparta amb els dits els cabells llargs i castanys, acariciant-li la cara i deixant-hi la mà. Ella, amb els sentiments molt confusos i el cap ennuvolat, respon.
-Què no veus que no pot ser? Què no sóc cap gosset falder? -ella dolguda, perd una llàgrima per tot el que l'ha fet passar.- Què ens portem massa anys? Què només sóc un caprici?
Ell li recull la llàgrima que llisca des dels ulls marrons que tan el captiven i empassa saliva. No vol fer-li mal, mai li ha volgut fer-ne. Es passa la mà pels cabells curts negres i diu:
-Sí pot ser, ho veig cada dia. Ho veig als teus ulls i ho sé dins meu. No ets cap caprici, ets més. I l'edat... què més dòna l'edat? Això mateix em vas dir tu. Em vas dir que un té l'edat de la persona a la que estima i que dòna igual que digui la resta del món, ells no són qui ho viuen.
-Però Eloy... -un nou intent de negar-se a si mateixa el que està passant. Ho havia desitjat durant tan de temps, que ara, troba impossible que estigui passant. -Jo... he de marxar.
Fa el gest de marxar i anar-se'n, agafant la nança que penja de l'espatlla i començant a caminar. Ell no hi cau pas. La segueix i s'hi posa davant.
-No marxaràs, tu sempre dius que com a mínim ho has intentat, doncs intenta-ho!
L'Eloy li torna a acariciar la cara però aquesta vegada, la mira fixament i ella... Ella es perd en la mirada en la que tantes vegades ha caigut i mai havia pogut tastar. La besa tendrament.
Passa un instant o potser una eternitat, però en separar-se, tot sembla diferent.
-Ho sento. -diu ell. -Sento no haver fet això aquell dia a la botiga. Vaig tenir por. Però ja no en tinc. Sento haver-te fet mal i no sé què fer per compensar-t'ho. Mai t'he volgut fer mal.
Ella sorpresa, agraïda, feliç, somiant, s'hi apropa i el fa callar amb un altre petó. Aquest seu. I es troben.
-Jo sento no haver-te'l robat aquella tarda que vam caminar junts. -diu mentre somriu i té aquella brillantor als ulls que ell va reconèixer.- Quedarem, però abans... fes el favor de donar-me el teu número que no vull que la persona amb qui quedo no torni a aparèixer.
Ell li dòna mentre somriu, i no deixa de mirar-la, acariciant-la amb la mirada.
-Marxo que ja que no vull fer tard a l'examen. -diu ella.
-Ostres ho sento. Quin dia he escollit. -fa cara de preocupat.-Molta sort.
-Anirà bé i, si no hi va, com a mínim tinc excusa. -somriu amb cara juganera i marxa. Es gira, el mira i segueix endavant. Ell seguia palplantat allà.
Bona manera de començar els exàmens, als núvols! Es torna a posar la música i si abans no podia deixar de somriure, ara ja no sap el que fa, i deixa que els seus peus la duguin sola cap als ferrocarrils.
Un pip para un segon la música en un intent de tornar-la a la realitat. No ho aconsegueix:
"No deixis mai de comptar estrelles. Parlem després, petons, E."
[Continuarà...]
SONA:
PER UN INSTANT-VUIT
THIS MUST BE LOVE-PHIL COLLINS
