Actualment vivim en crisi. Però no només en crisi econòmica i política, sinó també moral i de valors. Com si no s'expliquen tot aquesta incompetència de les classes mandatàries? La veritat és que al final un se'n cansa d'escoltar i llegir sempre el mateix. Els que ens han portat a la crisi continuen vivint de fàbula i per més inri, a sobre, robant al poble. Sí, és generalitzar, però també generalitzen ells amb les lleis que aproven, derroguen, eliminen i canvien al seu gust personal.
És per això que en aquests moments, ve de gust veure gent que encara té dos dits de front. I sobretot, veure persones que malgrat la que està caient, treuen forces d'on sigui. És alentador comprovar que hi ha gent que no és rendeix siguin quines siguin les circumstàncies que els envolten.
Amb aquest dia plujós que fa, m'ha vingut al cap una parella que fa temps coneixia. També era un dia plujós...
...Encara no plovia, però era probable que en breu, caigués el gran xàfec. Es trobarien després de quatre dies sense veure's. Ja ho diuen que tot arriba. I ells tot just s'estaven començant a conèixer, però això no ho feia menys important. Era el començament de quelcom important per ells, potser etern. Qui sap. Jo només era una mera espectadora més de l'espectacle, però res ens impedeix pensar en la vida de les altres persones, qui són, qui volen fer i què fan perquè la seva vida tingui un sentit especial, únic. Com cadascú de nosaltres. Potser s'havien vist aquell matí, o portaven tota la juventut junts. Però tampoc és el meu propòsit saber-ho. Em quedo amb el moment. El que compta al final "no és la quantitat de vegades que respires, sinó les vegades que la vida et deixa sense respiració".
Ell l'esperava mirant quelcom al mòbil, potser dient-li que ja havia arribat. Ella estava al semàfor amb el mòbil a la mà, somrient, quan va desconnectar els cascos de música i va guardar-lo a la bossa mentre començava a creuar, la primera de tots els vianants com si sabés exactament quan podia començar a caminar sense còrrer perill. Ell, amb posat despreocupat i podríem dir que també nerviós, va guardar el mòbil i va aixecar el cap, i la va veure caminant, venint cap a ell. Es va fer la llum entre tots aquells núvols, entre tota aquella gent, només hi havia dues persones. Un somriure va anar agrandant-se a les seves cares en veure's mutúament. Ell va esperar que arribés on es trobava i la va agafar per la cintura amb ambdues mans, abraçant-la i cercant-la per a ell sol. Els ulls brillaven, les cares s'incendiaven, l'amor es podia respirar.
No van parlar, s'ho deien tot amb la mirada. El noi va acaronar-li la galta amb una mà, deixant l'altra acomodada a la cintura d'ella. No existia el temps. Va apropar-la i va apropar-se a mitja distància entre ells, sense fronteres, sense temors. I la va besar. La va besar tendrament, apassionadament, sense pors, sense dubtes ni incerteses. La va besar amb l'ànima. Ni el xàfec que va començar a caure, va poder-los separar.
Més tard, a casa, després d'haver-se assecat amb una tovallola, va baixar per trobar-se amb el seu noi. Aquell mateix que havia posat una cançó romàntica a la ràdio i que, en veure-la aparèixer, li va oferir la mà esquerra, va posar la dreta a la seva cintura, i la va apropar cap a ell. Va fer-la ballar al ritme de la música, mentre ella recolzava el seu cap a la seva espatlla i inspirava el perfum que la feia estar a casa. Perquè ell era casa seva.
Veure que la gent sobreviu, faci el temps que faci, vagin a bones o vagin maldades, em fa treure un somriure. Em fa ser optimista quan sembla que tothom vol ser pessimista. Així que, no us canseu mai de lluitar.
"NO SABÍAMOS QUE ERA IMPOSIBLE, POR ESO LO HICIMOS"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada