Petites coses

Retorno en un dia on em trobo a mi mateixa, després de força temps sense tenir gaires idees.

Avui he anat a veure la recent oscaritzada Julianne Moore, amb la pel·lícula Still Alice (Siempre Alice, en castellà). He trobat que és una pel·lícula que hauria de veure tothom. Ens ajuda a entendre una malaltia que, malgrat en aquest cas precoç, afecta a moltíssima gent (sobretot gent d'edat). Però no només pel fet d'entendre la malaltia crec que s'hauria de veure. Still Alice, reflexa sentiments. Personalment, m'ha fet entrar en unes hores de pau amb mi mateixa i amb el món exterior. Ajuda a recordar, que aquells detalls i aquelles petites coses són les importants. 

Mentre tornava cap a casa, m'ha fet reflexionar. Sovint ens oblidem de les petites coses que ens fan feliços. Pot ser un cop d'aire glaçat a la cara, veure la lluna, passejar per mig de Passeig de Gràcia, i veure que tot és superflu. Les botigues, només són una enganyifa perquè ens sentim més guais, més pros, o més el que sigui, però no satisfan els nostres desitjos més profunds, no poden fer-nos sentir complets. 

Sovint, oblidem que la naturalesa és real, que és igual com vesteixis o amb qui vagis, l'stress o les presses que tenim sempre per arribar a tot arreu. Res no té importància com el fet de caminar, només pel simple fet de passejar. Sol, acompanyat, però gaudir de les coses que fas. Quin sentit té tenir una feina que no et satisfà? Paga la pena l'esforç i l'estrés que tens a la teva vida diària per a portar el ritme que portes? Això s'ho ha de preguntar cadascú. 

A mi m'ha recordat que segueixo viva, que no som només dos peus que ens porten cada dia a la mateixa rutina. M'ha recordat que malgrat em costi i molts dies no tingui ganes de fer res, la meva carrera m'encanta. M'agrada ajudar la gent, fer-los sentir millor. 

M'ha fet apreciar el temps que dedico a la meva feina i m'ha fet aspirar a ser millor persona, com a professional i també a nivell personal. 

L'altre dia, a classe ens van comentar, que sovint, ens oblidem de seguir perfeccionant-nos. Com que ja caminem, per què aprendre a caminar millor? Com que ja tenim una feina, per què millorar com a professionals? Com ja tenim una família/parella, per què seguir aspirant a ser millors? A donar el millor de cadascú sempre que podem? I vaig adonar-me que és tan cert com que l'aigua és transparent. Ens perdem en un món de tecnologia, de cotxes, de notícies, on tothom ens controla i on agafem un ritme de vida que no és ni bo, ni sà. Després ens queixem que tenim estrés, depressions, infelicitat, i mils de malalties que, potser, és podrien evitar si ens centressim en el que de veritat importa. I això passa perquè nosaltres permetem que passi. Nosaltres som els que ens creem els nostres límits.

Ningú s'endurà casa seva, els seus cotxes, la seva feina, quan deixem d'existir en aquest món. Potser ens hauríem de plantejar perquè no gaudim tan sovint com podríem de les petites coses, dels petits instants de complaença, de felicitat. Cal que fem una instrospecció cap a nosaltres mateixos. Cal que reflexionem i ens preguntem que punyetes estem fent amb el poc temps que tenim en aquesta vida, perquè només en tenim una, i la desaprofitem. Podríem ser molt millors del que simplement som. 

Oblidem la societat, el que pensi la gent, o com vestim i comencem a preocupar-nos seriosament de què som, què volem fer i què podem fer per millorar-nos. 

La vida és canvi, i ens agradi o no, cada segon tenim noves oportunitats de canviar, d'aprendre i de fer-nos millors persones.

Potser que deixem d'existir i comencem a viure. Trobo que, si més no, segur que trobaríem més fàcilment instants de felicitat, de retrobament, d'ilusions i d'amor. Seríem millors i més grans.

Uns deixo dos regals. El primer, una cançó que trobo molt adequada per l'estat d'ànim que tinc. Només heu de clicar aquí.

El segon és un poema que em van descobrir a classe d'hipoteràpia (tractament de persones amb dificultats mentals a través dels cavalls). Potser si miréssim més amb ulls de nens, seríem millors.

Amb Ulls de Nen - Narcís Comadira

Només amb ulls de nen, veuràs de tots colors el món, com s'obrirà, immens, sencer per tu. Dies morts et tornaran, vibrants, amb tot el nervi antic. Amb tot el seu poder, amb tot el seu desig.                    Mirant amb ulls de nen, tindràs allò que mai no mor, allò que està amagat, ben amagat dins teu.

Tindràs la cova de Betlem, la molsa, els gallerans, el fanalet encès d'aquelles nits de Reis. Dies llargs dels cursos escolars, taques de tinta als dits, amics, jocs i cançons vindran, alegrement. Vindran els Nanos i els Gegants, ginesta i llum de juny, el sol, la sal i el mar dels vells estius perduts.

Vindran noves tardors d'aram, amb xurros i brunyols, parades, cavallets i flocs de cotó fluix. Tornarà la primavera ardent, els dies immortals, el cor meravellat, l'olor del primer amor. Mirant amb ulls de nen, tindràs allò que mai no mor, allò que està amagat dins teu, eternament.