Nova història

Capítol u

“No fa tant vaig llevar-me un dia i ja no em feies mal.

Farà un any, i ara et veig i ric i torno a ser normal.

Fins i tot ja no recordo el teu portal.

Sembla estrany, però em va passar”

Els Pets

Sembla estrany, però em va passar. Així acaba una cançó d’Els Pets que diu que malgrat sembli impossible, quan una relació acaba, amb els temps tornes a sentir-te ple. Així comença la meva història.

Em presentaré. Em dic Marta, sóc estudiant de segon de Psicologia i fa tres mesos vaig trobar-me el que ara és el meu ex, liant-se amb una altra.

Va ser fantàstic, poc temps abans de començar els exàmens finals de semestre, amb una companya meva de classe, després que portéssim un any i mig junts. La meva primera relació seriosa i acaba així. Realment és per riure, no trobeu?

Potser pensareu que m’ho prenc amb broma o que intento ser irònica. La realitat? Ja m’és indiferent. Ell va fer el que va creure oportú i, si va decidir carregar-se tota la nostre relació, devia ser que no era tot tan fantàstic com imaginava jo.

Certament, va ser un cop molt dur. No entenia com allò podia estar-me succeint a mi també. Aquestes són coses que veus a les pel·lícules o t’expliquen els amics però mai creus que et puguin passar a tu. Fins que et passen. I va ser així. Aig entrar en una espècie de shock del qual vaig trigar a sortir. No tenia ganes de menjar, ni de sortir, ni de somriure o passar-m’ho bé. Només tenia ganes d’estar tancada a casa a les fosques compadint-me de mi mateixa.

Per sort, tinc una família que ho va comprendre prou bé i uns amics que em van ajudar a sortir d’aquest estat de tràgol.

Potser caldria aclarir-vos una mica que va passar per a què compreneu com sóc ara, però això serà més endavant.

Tal i com he dit, això va passar fa tres mesos. Però potser per la manera que va acabar o potser perquè tot passa per alguna raó, en aquests moments em sento com mai m’havia sentit amb mi mateixa, feliç.

M’explico. Sóc feliç amb mi mateixa perquè sé que la culpa de tot allò no va ser meva. Jo vaig donar-ho tot pel Sergi, pel que teníem. Però en una relació tots dos han de donar i tots dos han de rebre, i jo estava cansada de donar i no rebre. Segurament, també va ser important el fet que èrem i som, molt diferents un de l’altre, per no dir quasi que som totalment contraris. Ell podia sortir de festa tot un cap de setmana sencer, i jo el preferia passar passejant, veient esport, anant a la muntanya, al cinema o llegint a casa. Ell semblava que només volgués acció, però durant un temps, allò que em va donar i el que em feia sentir em va valer. Fins que va arribar un punt en que les coses no eren el que jo volia. Trobava a faltar com era jo mateixa abans de començar a sortir amb ell. Pel camí, m’havia perdut. Necessitava més del que ell em donava. Suposo que per això ell va necessitar buscar fora de mi. Jo ja no li podia donar tot el que li donava, i ell no em podia donar el que no tenia. I els camins, de tant en tant, s’esvaeixen, se separen i els hem de fer sols.

Reconec que en aquell moment, em va doldré que fés el que va fer, però, passat el temps, ho he entés, ho he comprés i li ho he perdonat.

No l’odio, vam viure moltes coses junts, moltes primeres vegades i un primer amor. No tot ha de ser amor o odi, hi ha molts plans intermitjos. Un savi va dir que “el contrari a l’amor no és l’odi sinó la indiferència”. I aquesta és la veritat. M’és indiferent el que faci el Sergi amb la seva vida. Tandebó li vagi tot bé, mai li desitjaria el mal, però no m’importa el que faci dia a dia, qui tingui al seu costat o com evolucioni la seva vida.

Farà un parell de dies ens vam creuar pel carrer. Ens vam parar, ens vam saludar i donar dos petons, vam preguntar si tot anava bé i vam marxar. Així de fàcil. Bé, fàcil... Fàcil és dir-ho perquè vulguis o no recordes tot el que vas viure amb aquella persona i et fa ràbia pensar que va acabar, però la vida és canvi i, sí aquella relació va acabar, va ser perquè per algun motiu havia de ser així.

La meva vida des de llavors ha estat com un terratrèmol. Agitada. Després de la fase obscura en la que em vaig sumir intentant justificar les accions i pensant en com havia arribat fins aquell punt, vaig passar a una fase d’autosuperació, ja no valia compadir-se, havia de continuar endavant perquè la vida no s’atura mai i els exàmens estaven a la dues passes. Tocava estudiar i no pensava catejar i deixar que la ruptura afectés els meus estudis. Vaig acabar-los la setmana passada. La veritat és que espero uns molt bons resultats d’aquests exàmens, crec que mai abans havia estudiat tant. No tenia gaire més a fer, el meu problema de personalitat havia d’esperar i que millor per a oblidar-me’n i mantenir-ho apartat de la meva ment, que estudiar i arribar a poder treure unes notasses. Com a mínim, per demostrar als del meu entorn que les coses estaven bé.

Ara estic de vacances durant un mes i serà durant aquest mes que intentaré tornar a saber que vull per mi en aquesta vida. Abans he dit que sóc feliç i així és, tot i encara no haver-me trobat, estic fent grans progressos.

En acabar exàmens vaig anar de festa a celebrar-ho com es tradició a la universitat. Vam sortir, vam beure, vam ballar, i vam riure. En definitiva, ens ho vam passar molt bé. Ha estat un cap de setmana esplèndid. He pogut recuperar la son i estar amb els amics de la uni. Aquestes quatre setmanetes que tinc per endavant serviran per a tornar a ser jo mateixa. O, si més no, això espero.

Per començar, he fet llistes. Llegiu “El Món Groc” de l’Albert Espinosa, i entendreu perquè va bé fer llistes. A mi, m’ajuda molt a saber què vull i que no. M’ajuda a endreçar els meus pensaments.

Ara que ja tinc més clar què vull i què no vull, què m’agrada i què no em sento més segura envers on vull anar i què fer amb la meva vida.

Un petit resum: vull ser feliç, no vull fracassar, m’agrada gaudir cada petit instant i no m’agrada que em menteixin.