“Qualsevol mar també i totes les platges,
camp sempre obert a múltiples conteses;
qualsevol forma, qualsevol projecte,
l’esclat i el foc damunt de la pell novella
i aquest tot de no-res, incomprensible.”
Miquel Martí i Pol
EL MEU GRAN PLAER
Tot i que no haver arribat encara fins on era ell, ja notava
la seva presència. Era poderosa, omnipresent i no passava desapercebuda.
Vaig agafar els utensilis i la bossa de llaminadures i ja el
vaig sentir, segur que ja sabia que estava allà.
En intentar apropar-me sigilosament, vaig fracassar
estrepitosament; algú havia deixat un cubell allà enmig i de poc no vaig a
parar de morros a terra. Així doncs, el vaig saludar, obrint la part superior
de la quadra. Era l’animal més macoque havia vist mai. Me n’havia enamorat quan
sols era un poltre de dos anyets i d’això ja en feia vuit. El petit, va renillar només veure’m i va
apropar-se a tocar-me amb el seu mussell. No era pas baixet que en diguem, era
un cavall menorquí de capa negra que feia 1,75m de creu, tot un bitxo. Li vaig
donar un tros de pastanaga.
-Va, anem a posar-te guapo! –li vaig dir mentre obria la
porta i el començava a raspatllar amb la rasqueta de goma.
Era el nostre moment, crec que li agrada perquè sempre va
fent la seva mentre em deixa fer. I, amb els moviments mecànics, m’entra pau i
tranquil·litat.
Una vegada ben nèt i preparat, sortim per la porta cap a la
pista: estem sols. M’agrada venir a muntar a primera hora del matí quan comença
tothom a despertar, així començo el dia de la millor manera possible, al costat
del meu petit.
Comencem a poc a poc, preparant-nos per treballar i
divertir-nos. Cada vegada que hi monto és com la primera vegada, sento aquella
sensació, la connexió amb ell. M’adapto a la seva respiració, al seu pas, ens
fusionem i deixem de ser dues ànimes per ser-ne una de sola. Jo veig, sento i
noto tot el que veu, sent i nota ell. Sempre he d’anar un punt per davant,
anticipant-me de tot el que pugui espantar-nos.
L’he de retenir una mica perquè té unes ganes tremendes de
còrrer. Quan al final li permeto de posar-se al galop, renilla d’alegria i surt
disparat endavant com una fletxa. I jo em sento morir. Em sento a casa. Els
cabells m’onejen a l’aire lliurement i sembla que volem, és la sensació més
meravellosa del món. Tenir aquesta compenetració i poder viure això cada dia,
no té preu.
Avui és un dia especial, és un dia només per nosaltres dos.
Tenim una cita. Quan ja hem escalfat una mica, marxem. Aquesta setmana hhan
obert ja la platja, així que deixem l’hípica enrere per dirigir-nos cap allà.
Passarem tot el matí gaudint del sol i de l’aigua.
La veritat és que quan vaig comprar al Llampec, sabia que era
un bon cavall i que èrem ànimes bessones, però cada dia que passa em sorprèn.
És excepcional. Sóc una afortunada per poder tenir aquesta bellessa d’animal i
poder-la gaudir cada dia.
-Quin dia tan maco fa avui eh, coseta? Trobaves a faltar
venir aquí, eh…
Qualsevol que em senti es pensarà que estic boja, però quin
plaer tan gran comunicar-me amb ell, sé que m’entèn.
Passem el matí junts, gaudint de la platja: li agrada entrar
i remullar-se, tot i que no s’hi fica sencer. Li fa por.
Correm, riem i cantem al vent, a la vida, contents de poder
disfrutar un dia més junts. Somriu i veuràs com desentones amb la gent.
Potser diuen que el millor amic de l’home és el gos, però puc
afirmar que el meu millor amic, el meu confident, el que m’aguanta cada dia i
el que em fa llevar-me cada dia amb un somriure, és ell.
Qui té amics té un tresor. I és gràcies a aquests amics, un
grup ben plantat de Ferreries, Menorca, que vaig poder conèixer i puc compartir
els meus dies amb el cavall més maco i polit de tota Catalunya, el meu Llampec.
*Foto cedida pel Paco i la Noe Gomila
