EL MEU GRAN PLAER

                                                                   “Qualsevol mar també i totes les platges,

camp sempre obert a múltiples conteses;

qualsevol forma, qualsevol projecte,

l’esclat i el foc damunt de la pell novella

i aquest tot de no-res, incomprensible.”

Miquel Martí i Pol

EL MEU GRAN PLAER

Tot i que no haver arribat encara fins on era ell, ja notava la seva presència. Era poderosa, omnipresent i no passava desapercebuda.

Vaig agafar els utensilis i la bossa de llaminadures i ja el vaig sentir, segur que ja sabia que estava allà.

En intentar apropar-me sigilosament, vaig fracassar estrepitosament; algú havia deixat un cubell allà enmig i de poc no vaig a parar de morros a terra. Així doncs, el vaig saludar, obrint la part superior de la quadra. Era l’animal més macoque havia vist mai. Me n’havia enamorat quan sols era un poltre de dos anyets i d’això ja en feia vuit.  El petit, va renillar només veure’m i va apropar-se a tocar-me amb el seu mussell. No era pas baixet que en diguem, era un cavall menorquí de capa negra que feia 1,75m de creu, tot un bitxo. Li vaig donar un tros de pastanaga.

-Va, anem a posar-te guapo! –li vaig dir mentre obria la porta i el començava a raspatllar amb la rasqueta de goma.

Era el nostre moment, crec que li agrada perquè sempre va fent la seva mentre em deixa fer. I, amb els moviments mecànics, m’entra pau i tranquil·litat.

Una vegada ben nèt i preparat, sortim per la porta cap a la pista: estem sols. M’agrada venir a muntar a primera hora del matí quan comença tothom a despertar, així començo el dia de la millor manera possible, al costat del meu petit.

Comencem a poc a poc, preparant-nos per treballar i divertir-nos. Cada vegada que hi monto és com la primera vegada, sento aquella sensació, la connexió amb ell. M’adapto a la seva respiració, al seu pas, ens fusionem i deixem de ser dues ànimes per ser-ne una de sola. Jo veig, sento i noto tot el que veu, sent i nota ell. Sempre he d’anar un punt per davant, anticipant-me de tot el que pugui espantar-nos.

L’he de retenir una mica perquè té unes ganes tremendes de còrrer. Quan al final li permeto de posar-se al galop, renilla d’alegria i surt disparat endavant com una fletxa. I jo em sento morir. Em sento a casa. Els cabells m’onejen a l’aire lliurement i sembla que volem, és la sensació més meravellosa del món. Tenir aquesta compenetració i poder viure això cada dia, no té preu.

Avui és un dia especial, és un dia només per nosaltres dos. Tenim una cita. Quan ja hem escalfat una mica, marxem. Aquesta setmana hhan obert ja la platja, així que deixem l’hípica enrere per dirigir-nos cap allà. Passarem tot el matí gaudint del sol i de l’aigua.

La veritat és que quan vaig comprar al Llampec, sabia que era un bon cavall i que èrem ànimes bessones, però cada dia que passa em sorprèn. És excepcional. Sóc una afortunada per poder tenir aquesta bellessa d’animal i poder-la gaudir cada dia.

-Quin dia tan maco fa avui eh, coseta? Trobaves a faltar venir aquí, eh…

Qualsevol que em senti es pensarà que estic boja, però quin plaer tan gran comunicar-me amb ell, sé que m’entèn.

Passem el matí junts, gaudint de la platja: li agrada entrar i remullar-se, tot i que no s’hi fica sencer. Li fa por.

Correm, riem i cantem al vent, a la vida, contents de poder disfrutar un dia més junts. Somriu i veuràs com desentones amb la gent.

Potser diuen que el millor amic de l’home és el gos, però puc afirmar que el meu millor amic, el meu confident, el que m’aguanta cada dia i el que em fa llevar-me cada dia amb un somriure, és ell.

Qui té amics té un tresor. I és gràcies a aquests amics, un grup ben plantat de Ferreries, Menorca, que vaig poder conèixer i puc compartir els meus dies amb el cavall més maco i polit de tota Catalunya, el meu Llampec.

*Foto cedida pel Paco i la Noe Gomila