Mañanas únicas

Tú en la cocina mientras

yo te observo traginar.

No tenía ganas de

cocinar, te pones el delantal.

Vienes, te vas, me sonríes,

me coges de la mano,
y la besas. Cada día
me vas enamorando más.

Te veo al poner el café,
como cierras los ojos
para aspirar lento
el increíble aroma.

Con ganas de besarte
me acerco por detrás
abrazando tu cintura y
la cabeza en tu espalda.

Detalles pequeños
que hacen de ti
una gran obsesión,
llena de vida.

Al acabar el desayuno
me miras atentamente
desde el lado opuesto
de la mesa de madera.

Te acercas sin levantarte
acercándote al oído
para susurrarme levemente
"te quiero, princesa".

Et beso, Marta...

No puc evitar llegir aquests poemes de Miquel Martí i Pol quan em trobo neguitosa o trasbalsada o cansada.
Em fan pensar en l'amor que professa el poeta cap aquesta Marta. Pot ser és només el fet que sigui també el meu nom, em fa sentir desitjada, però sobretot estimada. Perquè com també diu en algun poema, aquests poemes no valen res si no arriben al lector i a mi m'arriben, dins, molt a dins.



Sàviament i tendrament, per tal
de perllongar el plaer sàviament.

L'ardent intimitat. Aquest bleixar
cadenciós que intesnsifica el gest
per lleu que sigui, que provoca el gest
i n'és alhora l'eco. Tant de mar,
de mar de tu per resseguir amb els dits
clars i precisos, amb els llavis molls
d'aigua de tu. Que lentament te'm fas
present i em configures, delerós
i alhora prudentíssim. Com em dus
a l'onejar incitant d'aquest teu bleix
suau i deleitós, que jo perfaig
amb el meu bleix. Cap vent no ens pot bressar
més dolçament. Ho saps i jo també.
Ara és l'instant del risc i del delit.
Et beso, Marta, els pits i allargo el bes.

Ara

El temps que tenim ara, ni el passat ni el futur són els que ens faran ser com som. El passat ens marca, per cada instant que va ser un ara i que es van convertir en un fa temps. I el futur ningú el coneix, per tant, no ens pot dur enlloc pensar-hi. Només ens queda el present. El present ens dóna allò que necessitem, i allò que podrem un dia arribar a ser. I, malgrat ser així, és el temps que més desaprofitem. 

Desaprofitem instants que després comprovem que eren d'incalculable valor. 

Només disfruteu el dia a dia, res us podrà aportar major felicitat.