dijous, 31 de març del 2011

CUIDA'T

Avui toca escriure per tots aquells que vam tenir al nostre costat i que ja no hi són.
La vida és temps i el temps, com vam dir l'altre dia, no s'atura. La vida tampoc. Hi ha persones que sempre estan amb nosaltres, però altres que van i venen. I avui tocar fer-los una dedicació perquè en algun moment han pogut ser importants en la nostra vida.

Familiars, amics, exparelles, coneguts. Gent que va estar en algun moment determinat aprop nostre i que després, pel que fos, van desaparèixer.
D'ells hem de recordar tots els bons instants, no val la pena quedar-se amb els moments. La vida ja és prou dura com per, a sobre, martiritzar-nos amb coses del passat.

Avui pels bons moments que vam passar amb persones que ja no estan al nostre costat. Persones que han desaparescut de la nostra vida, no cal que hagin mort necessàriament, només que ja no hi són.

Qui no recorda aquell avi que li va regalar aquella experiència? O aquell ex que li va regalar flors o la va dur a sopar a un restaurant xulo? I aquell amic dels pares amb qui feien excursions?

En fi, moltes i moltes experiències per recordar. I només són les bones.

I sabeu? Les bones experiències d'avui, potser seran les que d'aquí 30 anys recordarem. I qui sap, potser hi ha certa persona que encara segueix al teu costat. Perquè algunes d'aquestes persones, s'hi queden tota la vida :)


Pd. El títol bé per la cançó que estic escoltant mentre se m'ha ocorregut el tema. Aquí us deixo el link. Una de les meves cançons preferides des que tinc memòria.

CUÍDATE-LA OREJA DE VAN GOGH (LA ORIGINAL)

CONVERSES A ALTES HORES

Avui brindo per les converses que es tenen fins a altes hores de la nit amb els amics. Perquè valen la pena, et fan sentir viu, l'amo del món i t'alegren el dia tot i que hagués estat decepcionant o un dia increïble.
Per aquestes nits tan brillants, per aquelles persones que fan iluminar la teva nit.
Pel sol nocturn que ens il·lumina aquests dies.
A ells, gràcies!

dimarts, 29 de març del 2011

TEMPS


El temps, la quarta dimensió, diuen. La cosa que mai dominarem, la que no avançarem, invencible. Per sempre fora de l'abast dels humans. 
Somiem amb robar-li minuts, segons, hores, al temps. Però és impossible. Se n'han fet moltes pel·lícules sobre el control del temps. Al cap i a la fi, qui no voldria tornar a reviure, borrar, quedar o crear un instant? Tothom. Un dels somnis de la humanitat.
I és que podríem fer moltes coses si fossim els amos i senyors del temps...
Però no ho som. Cal tocar de peus a terra. 

Avui ha estat un dia d'aquells que vols que passin ràpids i no hi ha manera que avanci el temps. Mires el rellotge cada hora i només han passat un parell de minuts. 
Pel que sigui, avui el rellotge no volia còrrer. No volia deixar que arribés la tarda i després la nit. M'ha sorprés tant comel fet d'arribar a casa i que encara hi hagués llum solar. 

I pensar que hi ha dies que voldries que el temps s'aturés i restar molta estona en aquell instant robat al temps... I avui que no vols que s'aturi, això sembla que faci...

El que podríem fer si fòssim amos del temps. Sort que no en som. No correm perill de quedar-nos perduts en ell. Sabem on som i l'hora que és. Tenim un punt de referència. Un punt per no perdre el nord quan totes les altres coses te'l fan perdre.



Hi ha qui opina que el nord és una persona. Altres, que és seguir els teus dictàmens. I altres, només que és el teu punt cardinal. Jo no tinc ni idea del que és el nord, però com a mínim sé que no el perdré per més que vulgui. El temps sempre m'hi retornà. Farà que no el perdi de vista o què, si més no, el torni a trobar.

Tot i això, brindo per tots els moments que sembla que aconseguim robar-li al temps, com els petons dels enamorats.

Provem de guanyar-li la partida al temps, o preferiu seguir tenint present el vostre nord?


diumenge, 27 de març del 2011

DESCOBRIMENTS

Hi ha dies que la gent et deixa astorada, esbalaïda, sense paraules. Glaçada. No té perquè ser sempre negatiu. Pot ser possitiu.
Aquella persona que menys t'esperaves, és una gran persona, algú impressionant i que té moltes qualitats. Qualitats que potser ella no veu, però que tu saps que hi són. Imaginaves que era una persona molt extrovertida i en canvi no ho és, pensaves que no tenia ni un pèl de vergonyosa i ho és.
I trobes quelcom per curiositat que et fa veure com de diferent és. I veus els pensaments que realment té, els que costen de mostrar. Però tu els detectes. Digues-l'hi 6è sentit, digues-l'hi intuïció. O potser, només és saber buscar, observar i trobar l'interior de la persona.

Gràcies, perquè avui m'has fet veure que no tot és el que sembla. Les aparences enganyen. I hi ha coses que no només són bones si no que són encara millors.


DESCOBRIMENTS
Enfonsar-te dins les profunditats,
del teu pensament, de les teves emocions.
Creure't invencible, i poder-ho ser.
Poder és voler.

Descobrir la teva ànima,
en els racons amagats
del teu cos.
Fer-te meu, sense que ho sàpigues.

Creure que ets semblant
a la resta dels éssers humans i
adonar-te que és una soberana mentida.
En aquell racó, dins teu, saber-te diferent.

Llegir aquelles antigues paraules,
examinar desenes de fotografies,
observar, i mirar amb els ulls de dins.
Única lectora de la teva essència.

Se'm fa difícil no poder explicar-te,
que tot i que acabo de descobrir-te,
fa anys que t'espero i
segles que t'enyoro.

Obrir-te en canal, treure les minúcies,
trobar la raó que et fa mirar endavant,
fer-te veure que ets l'amo del teu camí.
No dir-te que ets la nova llum en la meva foscor.

Paraules supèrflues
en situacions dinàmiques,
en la vida que no s'atura ni
per deixar eixugar-te les llàgrimes.

No importar els colors de l'equip,
ni les visions de la vida i
notar-te aprop meu, més
del que ningú ho ha estat mai.

Tenir valentia i deixar
enrere la timidesa.
Només poder dir-te gràcies
i no dir-te que el meu cor ja et pertany.


INSPIRACIÓ MOMENTÀNIA :)

dissabte, 26 de març del 2011

GANES

Ganes de poder, ganes de voler, ganes de sentir.
Ganes de riure, de somriure, de treure't la llengua, de pintar, de cantar i de ballar.
Ganes de saber, d'aprendre, d'estudiar, de passar un bon temps, de ser millor persona.
Ganes de parlar, de xerrar, d'enrotllar-se com una persiana, de passar-se la tarda al telèfon.
Ganes de sortir, de veure, de somiar, de realitzar somnis i de creure.
Ganes de llegir, d'escriure, d'olorar, de passejar, de fotografiar.
Ganes d'exposar, de comprendre, de lluitar i de plorar.
Ganes de festejar, de petonejar, d'abraçar, d'explicar, de creure't.
Ganes de dir avui és el meu dia o dir que avui ningú em treurà el meu somriure.

Ganes de veure't, de tenir-te, de dir-te la veritat, de ser amb tu, de riure amb tu, de ser feliç, de fer manetes, de seure enmig d'enlloc, de veure res i veure-ho tot en els teus ulls, de ser sincers, de ser verdaders, de ser grans, de ser millors, de ser enamorats, de mirar-te de reüll, de pentinar el teu cap, de petons, de carícies, de  saber-me real, de sentir-me real, de soledat enmig la multitud, de felicitat enmig de ningú, de mirar i veure't, de girar-me i saber-te al meu costat, de tenir-te aprop, de pintar-te, de dibuixar-te, de menjar amb tu, de veure't badallar, d'anar al cinema, d'anar al parc, de descobrir Barcelona, de descobrir la teva habitació, o de descobrir el teu llit, de descobrir-te a tu, d'estimar-te.
Ganes de tot, ganes de res.
Ganes de tu.

dilluns, 21 de març del 2011

PRIMAVERA LA SANG ALTERA

Això diuen i això crec.

La vida et pot sorprendre cada dia. Avui ha estat una sorpresa molt maca. Totalment agradable. M'encanten aquestes sorpreses, fan que el dia tingui un color especial. Una olor determinada.
Avui ha estta un dia taronja. Un gran dia taronja i d'olor a mandarina.
Potser creureu que és una tonteria, però tant és, per mi no ho és!

Aquí el video de la cançó que he descobert avui i que m'ha robat el cor!

Marxant una de color taronja!!

http://www.youtube.com/watch?v=OjA5NOCU_Ew

diumenge, 20 de març del 2011

Fragment Moccia

Aquest home em va enamorar abans de que tota Espanya se n'enamorès. Corria l'any 2008 i va caure a les meves mans els seu llibre Scusa ma ti chiamo amore, en espanyol (Perdona si te llamo amor). 
Com diu el títol, el llibre és una història romàntica, però, fora de l'habitual. Els enamorats es duen vint anys de diferència. Pot ser complicat, pot ser factible o pot no ser-ho. En tot cas la controvèrsia està servida.
Personalment, no crec que l'edat hagi de ser un obstacle sempre que hi hagi amor i que cadascú sàpiga que vol d'aquella relació i que els dos coincideixin. 
Enamoradíssima del personatge de l'Alessandro des de fa anys, trobo que aquesta novel·la tracta un tema molt important que afecta força gent i aporta una visió de la vida molt realista i amb una ment molt oberta i progressista.
Molt important l'amor en aquesta relació, n'és l'element principal, però no es pot oblidar temes com l'amistat  i la família, que també queden molt ben reflexades en aquest llibre.
Vull un Alessandro real, guapo i que aporti el el mateix morbo que es pot observar en l'amor de la Niki i l'Alex.
Aquí us deixo el fragment promès. Un dels que més m'agraden.
Context: L'Alex acaba de sucumbir a l'amor de la Niki, i es l'escena després d'haver fet l'amor.


[...]

Algunas estrellas después. Niki atraviesa el salón desnuda. Camina ufana y orgullosa, en absoluto tímida. Abre la puerta corredera y desaparece para reaparecer al cabo de un momento y sentarse frente a él, en aquel banco. Cruza las piernas y se apoya el bolso encima, una manera educada de cubrir su desnudez. Niki rebusca en él, mientras Alessandro permanece sentado frente a ella. Él sólo lleva puesta la camisa, desabotonada, y tiene el rostro desencajado. Sigue sumido en la incredulidad de que “todo aquello” haya ocurrido entre ellos.

-¡¿Ves como siempre dices que nada?! Como los niños. Di la verdad, te ha molestado que te haya hablado de mi novio, de los preservativos y de todo lo demás. Dilo. Puedes decirlo. En serio.
-Bueno, un poco.
-¡Guau! No me lo creo. –Tira el cigarillo al suelo y se le echo encima completamente desnuda-. ¡Soy feliz! Me gustas un montón. Es decir, en realidad no soporto los celos, o sea, que alguien esté celoso por mí. Yo pienso que dos personas o se aman o no, por lo que los celos no tienen ningún sentido. ¿Para qué vas a estar con alguien si no lo amas, no? Per tú, que pareces el hombre frío por excelencia, ¡estás celoso! Bueno, digamos que me puedo volver loca.
Y lo besa en la boca con pasión.
-¿Sabes? –prosigue luego-, tengo que decirte que también yo antes estaba un poco celosa. ¡Caminaba por la casa y me preguntaba en qué lugares habrías hecho... el amor con tu ex! Y entonces me he dicho que seguro: seguro que aquí, en esta tumbona, entre los jazmines, no lo habrá hecho nunca, ¿tengo razón?
-En realidad, en esta tumbona lo único que había hecho era tomar el sol.
-Muy bien. –Niki le da otro beso.- Y esta noche ahí me has tomado a mi. Esa compilación de música es perfecta. Te hace sentir bien de verdad. ¿Y te has dado cuenta de lo mejor? ¿Te has dado cuenta de que nos hemos corrido juntos justo cuando sonaba esa canción, Eskimo, que a mí me gusta un montón?
-No, en realidad no estaba prestando atención a la música.
-¿Qué dices? Sí te dabas cuenta, lo he visto. Y me ha gustado a morir.
Niki se da la vuelta sobre sí misma y se apoya sobre Alessandro, que a su vez se recuesta en la tumbona, tras levantar un poco el respaldo. Niki suelta un largo suspiro.
-Sólo por momentos como éste vale la pena vivir, ¿no es cierto?
Alessandro no sabe bien qué decir.
-Sí. No sé qué es lo que me ha pasado –prosigue Niki-. Quiero decir, que puede que te suene absurdo, pero cuando chocamos, es decir, cuando te me tiraste encima, apenas te vi, supe que eras tú...
-¿A qué te refieres?
-Que tú eres tú. Yo creo en el destino. Tú, eres tú, eres el hombre de mi vida.
-¡Niki, pero si te llevo veinte años!
-¿Y qué? ¿Qué importa eso? Hoy en día, en el mundo pasa de todo y más, ¿y tú te montas un problema con la edad frente al amor?
-Yo no. Pero ve a explicárselo a tus padres...
-¿Yo? Se lo explicas tú. Sabes ser convincente. Eres tranquilo, eres una persona serena; por tanto, das tranquilidad y serenidad. Mira es la primera vez que salimos y ya has conseguido llevarme a la cama...
-A la tumbona, si acaso, ¡y de todos modos, tampoco me parece que me haya costado un gran trabajo convencerte!
Niki se vuelve y le da un golpe con el puño.
-¡Ay!
-Idiota. Más bien imbécil. ¿Te crees que yo me voy a la cama con el primero que pasa?
-No, con el primero que te tira al suelo...
-Si acaso con el primero que se me echa encima, visto que te gustan los chistes malos. De todos modos, yo sólo he estado con Fabio. Y ahora que te he conocido, me gustaría que eso no hubiese sucedido.
-Pero ¿qué dices, Niki? Nosotros no nos conocemos en absoluto.
-Perdona, te lo he dicho, he hablado con tu corazón y resulta que... Tú eres el hombre de mi vida.
-Está bien, me rindo. –Alessandro se queda callado. También Niki. Luego ella toma la palabra de nuevo.
-Ok, es verdad, no nos conocemos muy bien. Digamos que hemos hecho las presentaciones un poco al contrario. Pero podemos llegar a conocernos mejor, ¿no? Tú me ayudas con las clases de conducción, y yo te ayudo en tu trabajo.
Alessandro decide no discutir.
-Ya encontraremos la manera de dar sentido a esta historia.
-Ok, me parece bien.
Niki mira su reloj.
-Tenemos que irnos. Les he dicho a mis padres que volvería pronto.
Se levanta y recoge su ropa de la hamaca.
-Claro que hubiese estado bien poderse quedar aquí, ¿eh?
Alessandro se abotona la camisa.
-Hubiese sido muy bonito.
-Piensa en lo hermosa que será cuando vivamos juntos, y, después de hacer el amor nos quedemos abrazados y durmamos juntos y después al día siguiente desayunemos juntos y comamos juntos y por la noche regresemos a casa juntos.
-Niki...
Alessandro la está mirando con la boca abierta.
-Vale, vale, es verdad. Antes hemos de conocernos mejor.

[...]

Gràcies Federico Moccia :)

DIJOUS

Sentir el vent a la cara, que t'agiti els cabells, que els doni vida pròpia. 
Aquells instants on creus que pots lluitar contra el món, que passi el que passi, venceràs. Instants vitals i sense els que no podríem viure. Instants que ens donen poder.

Dijous va ser un dia rodó. No podria haver anat millor. Va ser un dia de cabells al vent. Un matí molt matiner, amb un dia preciós i unes vistes de Barcelona impressionants. Un sol espatarrant i, sobretot, l'aire just per aportar-te felicitat i no fer-te agafar fred.

Caminar per Passeig de Gràcia i sentir-se una reina. Ser una princesa sense príncep capaç de menjar-se el món. I demostrar que ho ets. Que la gent et vegi passar amb pas fort i dominant, tu seràs el proper que governarà el món. Potser només aquell dia, però serà tot teu. Tindràs llibertat d'elecció i sensació de victòria a cada segon. 

Vull més dijous com aquest, s'ha de lluitar per tenir-ne. Hem de ser forts per aconseguir-los. I, sobretot, quan els tinguem. Aprofitar-los al màxim. Gaudir-los al límit.
Perquè, al cap i a la fi, aquell dia, és nostre.

dissabte, 12 de març del 2011

Parada obligada

Tarda d'estiu. Ella passeja sola amb l'aire acariciant-li el llarg cabell marró. Està sola enmig de molta gent. No duu un rumb fix, deixa que els seus peus la portin on vulguin. De tant en tant, cal deixar-se anar. I això fa. Passeig de Gràcia està ple de guiris a aquesta hora, són les 6 i fa un preciòs dia assolejat. 
Ella duu la seva música i no està atenta a res sinó que viu perduda en el seus pensaments. Troba a faltar a qui caminava al seu costat, però sap que no va ser culpa seva. Es sent bé amb si mateixa. No té por de res, no té por del que pugui deparar-li la vida. S'ha de ser valent perquè si no, és impossible gaudir-la. Sap que tot allò que no la mati la farà més forta.

Mira la gent. Li agrada imaginar-se les seves històries. Veure dos avis agafats de la mà i que parlen mirant-se als ulls, tan enamorats com el primer dia. O veure una parella estrafolària i pensar "què malament està el món". O veure guiris nord-americans cridant a tota la seva prole. A vegades, alguna parella autòctona i veure que es van descobrint que tot just deu fer poc que estan junts. I com li agrada mirar aquests ulls que desprenen tan d'amor. També en vol uns per a ella sola. Sovint, mira els nois amb vestit. Ben mudats i ben guapos que van. Sembla que vagin a menjar-se el món. Tot en ordre. Vestits amb americana negre i camisa blanca. Alguns amb corbata. Amb cartera o bandolera fosca, saben el què volen.

I aquella tarda perduda entre tants estranys i tantes mirades, es creua amb la seva mirada. Uns ulls càlids, marrons, grans, que se la queden mirant. S'ha creat una connexió. Aquells peus sabien on anaven. Volien presentar-li un noi. Un noi d'aquests que sempre mira, de qui inventa històries. Però aquesta és veridica. Ell segueix mirant-la. Ha deixat la cartera a terra. Ella deixa anar els peus que la porten fins a ell.
Mirades intenses, mirades curioses, mirades que saben la veritat, mirades que tot just comencen. Estan a dos pams de fondre's en una. 
-Fa molt que t'esperava. -diu ell.
-Les coses bones triguen a arribar. -fa ella mentre el fa callar posant-li el dit atravessant els seus llavis.
Les mirades els porten a fondre's en un de sol, en una unió de dues ànimes amb un petó ple de sentiment. No cal presentacions, tenen tota la vida per anar descobrint l'altre. Tot i que saben que ja es coneixen.

divendres, 11 de març del 2011

Nervis. Com vèncer-los?

Els nervis. Quantes vegades ens han traicionat? Moltíssimes. I tot i que sabem que ens hem de tranquil·litzar una i altra vegada tornem a aparèixer per fer-nos-ho encara més difícil allò que ens preocupa.

Què fer per tranquil·litzar-nos? Cadascú té els seus mètodes. Hi ha qui es prèn 40 til·les o camomil·les, hi ha qui marxa a còrrer, altres es mosseguen les ungles, altres es fan una dutxa/banyera ben llarga amb l'aigua calentona. Altres queden amb amics per explicar-los-ho, o van al psicòleg, o truquen a suns pares, o es posen a fer la siesta. O practiquen i practiquen i només fan que posar-se més nerviosos.
Crec que la solució està en acceptar que pot anar bé o pot anar malament però pensar que passi el que passi, haurem donat el millor de nosaltres. Ens hi haurem deixat la pell. No garanteixo que se'n vagin els nervis, ni que deixem de tenir por a enfrontar-nos a allò. Però com a mínim surtirem de l'experiència orgullosos de nosaltres mateixos.
Així que calma, tranquil·litat, una til·la abans d'anar a dormir i música relaxant. A l'endemà a deixar-nos la pell i a sentir-nos bé amb nosaltres mateixos.
Una derrota és no intentar-ho, la victòria recau en aquell que ho intenta amb totes les seves forces.

dimecres, 9 de març del 2011

Etern company

Passejar per la platja ben d'hora, quan encara no hi ha turistes. Quan encara tot segueix en pau.
Treure's les sabates en arribar a la sorra i notar cada gra de sorra a les plantes dels peus. Els texans que quedin humits en passejar per la sorra humida de la vora de l'aigua. I en un moment perdre's en la sol·litud i la pau que aporta el mar. I mentre estàs de cara el sol que encara no s'ha acabat de llevar, tancar els ulls i respirar l'aroma marítim i escoltar les gavines de fons cridar. Però a tu no et fa falta pas cridar, perquè en aquests moments estàs ple de pau i relax.
I mentre estàs tan relaxada, quasi mig adormida, que una onada t'enxampi mentre tens els ulls tancats i et mulli els peus i un calfred et recorri tota l'esquena.
Veure que mentre t'allunyes una mica de la vora, una persona gran està entrant dins l'immens mar que tenim a Barcelona. No importa pas res que sigui el mes de Març, tan és, a ella li agrada notar la sensació de perdre el món enmig de la immensitut.
I veure un moment que no s'escapa perquè vaig equipada amb la càmara. I fer una, dos, tres, mil fotos d'aquelles hores mortes on sembla que no transcorri pas el temps.

El millor de tot anar fins l'espigó a veure com trenquen una mica les dèbils onades que hi ha. Captar un instant màgic d'una parella que estan allà prenent l'amor d'aquell dia tant magnífic. Potser un dia qualsevol, però per ells, el dia que van escapar-se amb la moto fins la platja. Saben que en aquell moment tot és perfecte i desitjarien aturar aquell instant durant moltes hores.
Però el temps passa, el sol s'eleva i les obligacions tornen. És hora de tornar a casa però segueixes en pau, perquè saps que, sempre que ho necessitis, tindràs allà el mar per a fer-te companyia, tant si et sents sol, com si estàs trist, content o enamorat. Ell espera allà, el meu etern company.


dissabte, 5 de març del 2011

Curiositat

Avui en dia es veu poca gent que vagi preguntant els perquès. Que s'nteressi per les coses.
Jo crec que és molt important fer-ho, només així millorem els nostres coneixements.

Tota societat hauria de tenir un bon nivell de cultura. Més que de cultura, de culturilla que li dic jo. El fet d'estar informat de l'actualitat, de conèixer termes i mots de diversos àmbits, com  sigui de política, d'esports, de geografia o de literatura.

Tenim un gran inconvenient. És massa fàcil asseure's al sofà i encendre la tele. Quedar-nos embobats. O desconectar jugant a videoconsoles. Ens en anem pel camí fàcil. Però senyores i senyors, la vida no és fàcil.   Per què no agafar un llibre i llegir? O veure les notícies? O contrastar informacions? És massa cansat. I vivim en una societat que va nèixer cansada. O això sembla.

Despertem, senyors, despertem!

Volem viure la vida? Vivim-la! Però preguntem-nos el perquè.
Siguem curiosos i volguem saber-ne més. Si no, al pas que anem, vindran futures generacions, probablement de països sense tantes oportunitats com els d'Europa, i se'ns menjaran.

Oi que no volem que se'ns mengin? Esbrinem les coses primer, siguem desperts i murris! Superem-nos a nosaltres mateixos!

Però tinguem clar que això no és fa d'un dia per l'altre ni és senzill, hem de voler-ho i hem de lluitar per aconseguir-ho.

dijous, 3 de març del 2011

FES UN SOMRIURE A LA VIDA. S'HO MEREIX



Com passa de ràpid el temps.
Sortim al carrer i la gent no camina, corre. No passeja, va a un lloc determinat per la falta de temps (o d'organització).

Però enmig de tot aquest caos hem d'intentar realitzar-nos cada dia. És un procès que necessita temps, i hem de fer passet a passet, sense còrrer i fent unes bones eleccions. Perquè són les eleccions les passes que marquen el nostre camí.
I com costa escollir, eh, a vegades?
Però sabeu què? Ens en sortirem. O si més no, hem de pensar així. Si no ho pensem, ens estem rendint i això no pot pas ser! Hem de lluitar pel que volem, per convertir-nos en allò què volem ser. En fer la vida com bonament puguem.



Sobretot, el què hem de fer és ser coherents amb nosaltres mateixos. Que les nostres accions no traicionin els nostres pensaments. Al cap i a la fi, sempre haurem de conviure amb nosaltres mateixos, no?
Crec que la vida és millor amb un somriure. Bé, comencem somrient avui i trobem cada dia ni que sigui un petit instant per somriure i veure que la vida és preciosa. Només en tenim una, anem a gaudir-la! No és just que ens passem la vida de morros. I menys, quan nosaltres tenim de tot. Si la gent més desafortunada troba motius per somriure, nosaltres també els hem de trobar.

En el meu cas, normalment, tinc un somriure diari. Voleu que us l'expliqui? Cada dia que he d'anar a la universitat passo per Plaça Catalunya. Estarè ple de guiris, d'immigrants i de gent de casa, però no fixo en això. Em fixo amb com de bonica és la meva ciutat. I al veure-la, faci sol o estigui ennuvolat, sempre se m'escapa un somriure. Un somriure a la vida.







Tots ells somriuen. Fes-ho tu també.

dimarts, 1 de març del 2011

Imperfecta perfecció

He avisat que estava inspirada. Avui tinc més ganes d'escriure. He tocat temes conflictius amb un parell d'amics.
Us situo: ells tenen parella, jo no.
La discussió requeia en què jo defensava que la persona "ideal" per a cada persona. Ells em deien que els convidés a la boda abans que es juvilessin.

No entenc perquè hi ha gent que no creu que dues persones puguin ésser imperfectament perfectes a l'ull de l'altra. No recauré en si realment o no existeix. És inútil discutir sobre això perquè cada persona hi creu o no.
El que vull dir és que per molt que tu no hi creguis, deixa somiar als altres. Perquè no poden somiar? Pot ser ho troben. Per no dir que somiar encara és una de les poques coses que encara és gratuïta.
Crec que en una parella hi ha d'haver amor, complicitat, amistat, confiança i fe. No per cap altre motiu que el que realment hi ha: li estàs donant el teu cor confiant que no el trenqui. No crec que pugui haver gaires actes de confiança, fe, amistat, complicitat i amor entre dues persones. Bé, l'amor de pares a fills que, normalment, és incondicional.

Sí, crec i creuré que hi ha una persona imperfectament perfecta per cadascú. Sé que la hi ha, i que tard o d'hora tothom la troba, de nens, d'adolescents, de joves, de grans, de juvilats o de gent gran.
Crec que hi ha "l'amor de la teva vida". Crec que arriba i que el tindràs, si tot va bé i així ha de ser, per tota la vida.

Brindo per la teva imperfecta perfecció.




Reflexions Literàries

M'agrada veure que la gent encara llegeix. Se'm fa estrany pujar als ferrocarrils i veure gent llegint. No només és gent gran, sinó que, últimament, veig molta gent jove llegint.
(ho sé estic repetint massa el verb llegir, si trobeu un sinònim feu-m'ho saber.)
Crec que la lectura és vid. No tan sols per les històries que hi ha implícites en cada llibre si no perquè és sabiduria.
Darrere cada llibre hi ha, com a mínim, un autor. I cada auor s'ha de documentar, ni que sigui amb la seva imaginació, per a poder-lo escriure. És a dir, que dóna voltes al seu cap. Estic perdent el fil, vaig a veure si el trobo.
És sorprenent que la gent llegeixi perquè crec que estem en una etapa de decadència en la lectura. La gent jove, també grans i enns, no llegeixen pel fet de passar-s'ho bé, pel fet de descobrir històries. Llegeixen per obligació. Els seus pares, els mestres o l'escola els obliga a llegir però ells, per si mateixos i per la seva pròpia voluntat, no agafaran mai un llibre.
Per això, em sobta tant veure als ferrocarrils la gent llegir. Moltes vegades, aquests vagons, són la meva font d'inspiració literària. Es poden agafar moltes idees en la mitja hora que separa Barcelona de la meva universitat.
Malgrat això, la gent de la meva uni, els meus amics d'allà, no llegeixen! Sembla que només existeixi la festa, la uni i sortir amb els amics. I crec que hi ha coses molt importants, també la festa, com les paraules, que les hauríem de tractar diàriament. Llegir, escriure, ens fan ser més grans. Ens fan crèixer. Ens fan descobrir nous mons.
Vaig veure un anunci fa un parell de dies que em recorda a aquesta línia de pensament. L'anuncia deia que hem de viure curiosament, perquè la curiositat ens fa ser millors.
La literatura és sentir-nos curiosos. La literaura ens fa ser millors.