Imperfecta perfecció

He avisat que estava inspirada. Avui tinc més ganes d'escriure. He tocat temes conflictius amb un parell d'amics.
Us situo: ells tenen parella, jo no.
La discussió requeia en què jo defensava que la persona "ideal" per a cada persona. Ells em deien que els convidés a la boda abans que es juvilessin.

No entenc perquè hi ha gent que no creu que dues persones puguin ésser imperfectament perfectes a l'ull de l'altra. No recauré en si realment o no existeix. És inútil discutir sobre això perquè cada persona hi creu o no.
El que vull dir és que per molt que tu no hi creguis, deixa somiar als altres. Perquè no poden somiar? Pot ser ho troben. Per no dir que somiar encara és una de les poques coses que encara és gratuïta.
Crec que en una parella hi ha d'haver amor, complicitat, amistat, confiança i fe. No per cap altre motiu que el que realment hi ha: li estàs donant el teu cor confiant que no el trenqui. No crec que pugui haver gaires actes de confiança, fe, amistat, complicitat i amor entre dues persones. Bé, l'amor de pares a fills que, normalment, és incondicional.

Sí, crec i creuré que hi ha una persona imperfectament perfecta per cadascú. Sé que la hi ha, i que tard o d'hora tothom la troba, de nens, d'adolescents, de joves, de grans, de juvilats o de gent gran.
Crec que hi ha "l'amor de la teva vida". Crec que arriba i que el tindràs, si tot va bé i així ha de ser, per tota la vida.

Brindo per la teva imperfecta perfecció.