LA MORT

Un dels temes complicats a tractar en aquesta vida és la mort. No està gaire ben considerada en la nostra societat però és tan comuna com la vida i és inútil fer com si no existís. No hi ha vida sense mort, donat que tot allò que mor alimenta la vida. No podem només obviar-la. Tots acabem morint, per tant, trobo que hauria de poder-se parlar tranquil·la i obertament amb tothom. És un dels moments més importants de la nostra vida, és el nostre final!

Trobem a faltar aquelles persones que estimàvem i ja no hi són, però és del tot normal,  s’ha acabat una etapa en la nostra vida, hem de fer el dol per la persona, perquè era important per a nosaltres. Ja no hi podrem tornar a parlar, jugar, somriure o estimar. I això ens fa mal. I, actualment, en aquesta societat està mal vist el fet de patir. Tot i que, és completament normal i, de fet, és molt important expressar el patiment, sembla que siguis menys persona per a sentir.

No puc ni sé com definir-la, però crec que Miquel Martí i Pol ho expressa de fàbula en el següent poema:

METAMORFOSI ÚLTIMA

Potser serà un ocell que ha deturat
el vol per sempre més, potser una mata
de romaní, que estranyament floreix
tot l'any i tots els anys, potser una nota
persistent i tenaç que sent tothom,
potser un gran riu d'aigües aquietades.
Potser el silenci, aquest silenci dens
d'ara mateix, potser serà la fosca,
potser l'oblit, subtil, envaïdor,
que munta de la terra i desarrela
la soca i l'allibera, i no podreix
les branques ni el fullam. Qualsevol cosa
que no malmeti res d'allò que viu
i estimo tant, que no desassossegui
la gent amiga, que no enteli els ulls
tant clars de les donzelles,
qualsevol cosa que no mudi el foc
en cendres, que no minvi l'embranzida
de viure i d'estimar; qualsevol gest
que no deixi cap rastre, cap temença.

Jo estaré a punt, caranet i polit,
amb els ulls ben oberts i les mans buides.

Miquel Martí i Pol




*Imatge: Paul Delaroche: le jeune martyre
SONA: NEVER GONNA LEAVE THIS BED (ACOUSTIC)