"Yo soy como la luz que va...

...buscando entre las nubes un lugar."

Cadascú és únic en aquest món. Això és una frase que ningú pot negar. Per molt que es puguin tenir ADN iguals, sempre hi haurà petites diferències. I és que la gràcia recau precisament en això, en ser diferents els uns dels altres. 

No hem de pretendre assemblar-nos a la resta, per què amagar-nos entre la gent quan nosaltres som tan especials? No fa falta i, el que és més important, no ens duu enlloc. Accepta que ets diferent. Potencia els teus punts forts, coneix els teus punts dèbils i treballa'ls per tal que no ho siguin tant. Coneix-te!

No hi ha res millor per poder tirar endavant i viure la vida que t'agradaria que coneixent-te a tu mateix, doncs al cap i a la fi ets tu qui tria què fer amb els camins que es creuen. Tu pots decidir ser millor, superar-te a tu mateix i ser com t'agradaria, sempre parlant de coses que depenguin de nosaltres, que tampoc som cap divinitat. Centra't en allò que vols i busca camins per tal d'assolir-ho.

Com deia la frase amb que començo aquesta entrada, som com la llum que va buscant un lloc. No tant com trobar el lloc on encaixes, sinó pel fet d'anar-te adaptant al què vols. No som éssers estàtics, podem moldejar-nos. El nostre cervell fa meravelles! 

En aquesta vida cal ser possitiu i pensar que si som constants, persistents i tenim ganes, podem aconseguir allò que ens proposem. 

Cal seguir pensant que tot és possible, perquè és així. "Tot és possible i tot està per fer." Coneix-te i supera't.

Nadal!

Ja està aquí, ja s'apropa Nadal! El tenim a tocar de la punta dels dits. I com m'agrada veure Barcelona florida de llums i de gent. M'encanta veure com la gent passeja sota les llums i una aparença de que tot va bé, tot i que no sigui el cas.
El Nadal i la seva olor a festa, a pau, tranquil·litat, i amor. Parelletes per tot arreu, caminant arraulides pel carrer, fent-se carantonyes per passar el temps. És tan maco sentir que l'amor està a l'aire... molt més que a la primavera, doncs en aquest època de l'any l'amor que es pot sentir és l'incondicinal.
Una estrella per perdre't seguint la seva llum.

Shall we dance?

Actualment vivim en crisi. Però no només en crisi econòmica i política, sinó també moral i de valors. Com si no s'expliquen tot aquesta incompetència de les classes mandatàries? La veritat és que al final un se'n cansa d'escoltar i llegir sempre el mateix. Els que ens han portat a la crisi continuen vivint de fàbula i per més inri, a sobre, robant al poble. Sí, és generalitzar, però també generalitzen ells amb les lleis que aproven, derroguen, eliminen i canvien al seu gust personal.

És per això que en aquests moments, ve de gust veure gent que encara té dos dits de front. I sobretot, veure persones que malgrat la que està caient, treuen forces d'on sigui. És alentador comprovar que hi ha gent que no és rendeix siguin quines siguin les circumstàncies que els envolten. 

Amb aquest dia plujós que fa, m'ha vingut al cap una parella que fa temps coneixia. També era un dia plujós...

...Encara no plovia, però era probable que en breu, caigués el gran xàfec. Es trobarien després de quatre dies sense veure's. Ja ho diuen que tot arriba. I ells tot just s'estaven començant a conèixer, però això no ho feia menys important. Era el començament de quelcom important per ells, potser etern. Qui sap. Jo només era una mera espectadora més de l'espectacle, però res ens impedeix pensar en la vida de les altres persones, qui són, qui volen fer i què fan perquè la seva vida tingui un sentit especial, únic. Com cadascú de nosaltres. Potser s'havien vist aquell matí, o portaven tota la juventut junts. Però tampoc és el meu propòsit saber-ho. Em quedo amb el moment. El que compta al final "no és la quantitat de vegades que respires, sinó les vegades que la vida et deixa sense respiració". 

Ell l'esperava mirant quelcom al mòbil, potser dient-li que ja havia arribat. Ella estava al semàfor amb el mòbil a la mà, somrient, quan va desconnectar els cascos de música i va guardar-lo a la bossa mentre començava a creuar, la primera de tots els vianants com si sabés exactament quan podia començar a caminar sense còrrer perill. Ell, amb posat despreocupat i podríem dir que també nerviós, va guardar el mòbil i va aixecar el cap, i la va veure caminant, venint cap a ell. Es va fer la llum entre tots aquells núvols, entre tota aquella gent, només hi havia dues persones. Un somriure va anar agrandant-se a les seves cares en veure's mutúament. Ell va esperar que arribés on es trobava i la va agafar per la cintura amb ambdues mans, abraçant-la i cercant-la per a ell sol. Els ulls brillaven, les cares s'incendiaven, l'amor es podia respirar. 

No van parlar, s'ho deien tot amb la mirada. El noi va acaronar-li la galta amb una mà, deixant l'altra acomodada a la cintura d'ella. No existia el temps. Va apropar-la i va apropar-se a mitja distància entre ells, sense fronteres, sense temors. I la va besar. La va besar tendrament, apassionadament, sense pors, sense dubtes ni incerteses. La va besar amb l'ànima. Ni el xàfec que va començar a caure, va poder-los separar. 

Més tard, a casa, després d'haver-se assecat amb una tovallola, va baixar per trobar-se amb el seu noi. Aquell mateix que havia posat una cançó romàntica a la ràdio i que, en veure-la aparèixer, li va oferir la mà esquerra, va posar la dreta a la seva cintura, i la va apropar cap a ell. Va fer-la ballar al ritme de la música, mentre ella recolzava el seu cap a la seva espatlla i inspirava el perfum que la feia estar a casa. Perquè ell era casa seva. 

BAILAR PEGADOS

Veure que la gent sobreviu, faci el temps que faci, vagin a bones o vagin maldades, em fa treure un somriure. Em fa ser optimista quan sembla que tothom vol ser pessimista. Així que, no us canseu mai de lluitar.

"NO SABÍAMOS QUE ERA IMPOSIBLE, POR ESO LO HICIMOS"

Decideixo jo

Últimament, la política i l'economia te la trobes a tot arreu. És, dintre el que cap, normal degut a la crisi finançera, política i moral que hi ha en aquest país de pandereta que és actualment Espanya.

Els polítics ens volen ensarronar, però sabeu què, amb mi no ho conseguiran.

Decideixo jo qui votar.

Decideixo jo contrastar notícies.

Decideixo jo comparar i obrir la meva ment a idees diferents.

Decideixo jo veure més enllà del meu nas. 

Decideixo jo què vull fer amb el meu futur.

Decideixo jo el camí que triaré.

Decideixo jo quines coses trobo morals i quines immorals.

Decideixo jo lluitar per la igualtat.

Decideixo jo intentar ser justa amb els que em rodegen.

Decideixo jo millorar cada dia.

Decideixo jo superar-me per ser millor persona.

Decideixo jo perdonar quan em fan mal.

Decideixo jo somriure quan vull plorar.

Decideixo jo callar i escoltar.

Decideixo jo estudiar per intentar tenir un millor futur.

Decideixo jo llegir per ser més culte.

Decideixo jo fer esport per ser una persona més sana.

Decideixo jo ser solidària perquè el món ho necessita.

Decideixo jo ser ecològica perquè hi pugui haver un millor futur.

Decideixo jo intentar ser millor cada dia.

Si vols canviar el món, has de començar canviant i actuant tu, sinó la resta no ho farà. Als polítics i banquers, no els interessa que la societat sigui més culta, tingui un bon nivell acadèmic, tingui una moral, cregui en si mateixa ni provi a superar-se dia a dia. A ells no els interessa. Sigui per portar-los la contrària o perquè creus que el món, o si més no tu, pot ser millor, has de lluitar cada dia per superar-te. 

Al cap i a la fi, ets tu qui tria el teu camí i tu qui voldrà ser feliç.

Festes

Com m'encanten les festes de la Mercè de Barcelona. Veure la ciutat plena de gent que disfruta, s'ho passa bé, i es relaxa un cap de setmana. És màgic veure la ciutat vestida d'aquest bon humor!
Avui és nit de festa, moltíssima gent sortirà aquesta nit a escoltar-tar desenes de grups de música pels carrers de Barcelona. Estarà tot abarrotat, la gent la liarà, com sempre, però es tracta de passar una bona nit amb els amics, amb la família, amb la parella, amb qui sigui, però divertir-se i deixar-se anar. De no pensar en res més que passar-ho bé, sent cívic, i descansar d'aquests primers dies de feina.

És hora de fer moure el nen que tothom duem a dins!
Bones festes!!

Dues cançons que em pujen els ànims i les ganes de ballar!!
Inner Child
Els Somnis de Petit

Desconnexió

Porto molt de temps sense inspiració. Les paraules no sortien, i cada nova paraula triga a sortir encara. Fa mesos que no toco el blog, perquè tot allò que vull explicar em sembla futil, sense importància, i això em fa mal. 

Porto tota la meva vida escrivint, però aquest any, no podia escriure. De fet, em continua costant. L'estiu ha servit per desconnectar, per trencar amb aquesta paranoia que no em deixava escriure més de tres paraules seguides. Va haver de passar un llarg mes de descans i de no fotre brot per tal de recuperar les ganes d'escriure, de sentir que tinc quelcom a dir, que tot continua tenint un sentit, malgrat a vegades  no el trobi. 

M'he folit 5 llibres en dues setmanes, i no precisament curts, que han ajudat a veure les coses en prespectiva, a separar-me del món, i tornar a confiar en aquests vells amics. La saga que més m'ha aportat a aquesta vida, no deixarà mai de sorprendre'm. Gràcies a ells, entre altres, torno a tenir ganes, ganes de millorar, de superar-me, d'aprendre i preguntar per què. En tinc moltes ganes.

Cada dia té petits (o grans) moments, bons i dolents, però al final, tot i que t'hagin ferit, has de saber quedar-te amb la part possitiva per tenir energia per tirar endavant. I afrontar la part negativa, acceptar-la i superar-la per millorar la qualitat d'aquest futur. Només així podrem passar pàgina.

Mañanas únicas

Tú en la cocina mientras

yo te observo traginar.

No tenía ganas de

cocinar, te pones el delantal.

Vienes, te vas, me sonríes,

me coges de la mano,
y la besas. Cada día
me vas enamorando más.

Te veo al poner el café,
como cierras los ojos
para aspirar lento
el increíble aroma.

Con ganas de besarte
me acerco por detrás
abrazando tu cintura y
la cabeza en tu espalda.

Detalles pequeños
que hacen de ti
una gran obsesión,
llena de vida.

Al acabar el desayuno
me miras atentamente
desde el lado opuesto
de la mesa de madera.

Te acercas sin levantarte
acercándote al oído
para susurrarme levemente
"te quiero, princesa".

Et beso, Marta...

No puc evitar llegir aquests poemes de Miquel Martí i Pol quan em trobo neguitosa o trasbalsada o cansada.
Em fan pensar en l'amor que professa el poeta cap aquesta Marta. Pot ser és només el fet que sigui també el meu nom, em fa sentir desitjada, però sobretot estimada. Perquè com també diu en algun poema, aquests poemes no valen res si no arriben al lector i a mi m'arriben, dins, molt a dins.



Sàviament i tendrament, per tal
de perllongar el plaer sàviament.

L'ardent intimitat. Aquest bleixar
cadenciós que intesnsifica el gest
per lleu que sigui, que provoca el gest
i n'és alhora l'eco. Tant de mar,
de mar de tu per resseguir amb els dits
clars i precisos, amb els llavis molls
d'aigua de tu. Que lentament te'm fas
present i em configures, delerós
i alhora prudentíssim. Com em dus
a l'onejar incitant d'aquest teu bleix
suau i deleitós, que jo perfaig
amb el meu bleix. Cap vent no ens pot bressar
més dolçament. Ho saps i jo també.
Ara és l'instant del risc i del delit.
Et beso, Marta, els pits i allargo el bes.

Ara

El temps que tenim ara, ni el passat ni el futur són els que ens faran ser com som. El passat ens marca, per cada instant que va ser un ara i que es van convertir en un fa temps. I el futur ningú el coneix, per tant, no ens pot dur enlloc pensar-hi. Només ens queda el present. El present ens dóna allò que necessitem, i allò que podrem un dia arribar a ser. I, malgrat ser així, és el temps que més desaprofitem. 

Desaprofitem instants que després comprovem que eren d'incalculable valor. 

Només disfruteu el dia a dia, res us podrà aportar major felicitat.

SUBTILMENT

Gràcies per inspirar-me, gràcies per fer que la meva vida sigui més plena.


SUBTILMENT
Paraules dolçes i, potser,
superflues que fan capgirar
el petit meu món.

Vas entrar colant-te pel lateral
subtilment, sense fer soroll
i has copsat el meu ésser.

La vida s'ha capgirat des que
una tranquil•la nit, quelcom,
va decidir fer-nos conèixer.

Només puc donar les gràcies i,
demanar que, simplement,
et quedis al meu costat.

Estimada Marta

Aquí us deixo el primer poema dels 15 que formen el llibre "Estimada Marta" de Miquel Martí i Pol. Espero que us agradi tant com m'ha agradat a mi, però bé... us ho diu una Marta. 

Mira'm els ulls que cap fosca no venç.

Vinc d'un estiu amb massa pluges,

però duc foc a l'arrel de les ungles

i no tinc cap sangtraït pels racons

de la pell del record.

Per l'abril farà anys del desgavell:

set anys, cosits amb una agulla d'or

a la sorra del temps,

platges enllà perquè la mar els renti

i el sol i el vent en facin diademes.

Mira'm els ulls i oblida el cos feixuc,

la cambra closa, els grans silencis;

de tot això só ric, i de més coses,

però no em tempta la fredor del vidre

i sobrevisc, aigües damunt del somni,

tenaç com sempre.

Mira'm els ulls. Hi pots llegir el retorn.

-

Debades plou en algun lloc remot.

Tot és suau, i aquests instants que passo

configurant records que no he viscut

són uns instants d'intimitat extrema

densament plens de tot allò que vull;

moments de vida il.limitada i clara.

Debades plou. També debades xisclen

els falciots ran de finestra, i s'omple

molt lentament el càntir de la tarda.

-

A voltes cau una cortina espessa

damunt de tot, i tot esdevé estèril.

No és el silenci i és més que el silenci.

Floten els mots en una mar immòbil,

tota la cambra és un parany i esclaten,

inútilment, angoixes i projectes.

Res no distreu d'aquests instants terribles

com tancar els ulls i imaginar una noia

de cos propici al joc, a la baralla.

-

Des de les hores mortes, talaiot,

m'omplo la pell de dibuixos obscens

i tu hi ets, Marta, en tots. Minuciós

et ressegueixo sines i malucs,

el ventre lleu i el sexe ardent i obscur

amb la punta dels dits extasiats.

Ets una sola i moltes. Complaent

i complaguda alhora rodolem

per un pendent insòlit. Cada gest

perfà l'extrema intimitat del joc

desmesurat i estricte. Marta, els mots

que ens diem sense dir-los no són pas

escuma sinó aigua, i el desig

és un vast horitzó. Si tanco els ulls

te'm fas present i esclaten els colors.

L'arbre de llum tan densa dels sentits

poblat de nou de fulles i d'ocells.

Nova història

Capítol u

“No fa tant vaig llevar-me un dia i ja no em feies mal.

Farà un any, i ara et veig i ric i torno a ser normal.

Fins i tot ja no recordo el teu portal.

Sembla estrany, però em va passar”

Els Pets

Sembla estrany, però em va passar. Així acaba una cançó d’Els Pets que diu que malgrat sembli impossible, quan una relació acaba, amb els temps tornes a sentir-te ple. Així comença la meva història.

Em presentaré. Em dic Marta, sóc estudiant de segon de Psicologia i fa tres mesos vaig trobar-me el que ara és el meu ex, liant-se amb una altra.

Va ser fantàstic, poc temps abans de començar els exàmens finals de semestre, amb una companya meva de classe, després que portéssim un any i mig junts. La meva primera relació seriosa i acaba així. Realment és per riure, no trobeu?

Potser pensareu que m’ho prenc amb broma o que intento ser irònica. La realitat? Ja m’és indiferent. Ell va fer el que va creure oportú i, si va decidir carregar-se tota la nostre relació, devia ser que no era tot tan fantàstic com imaginava jo.

Certament, va ser un cop molt dur. No entenia com allò podia estar-me succeint a mi també. Aquestes són coses que veus a les pel·lícules o t’expliquen els amics però mai creus que et puguin passar a tu. Fins que et passen. I va ser així. Aig entrar en una espècie de shock del qual vaig trigar a sortir. No tenia ganes de menjar, ni de sortir, ni de somriure o passar-m’ho bé. Només tenia ganes d’estar tancada a casa a les fosques compadint-me de mi mateixa.

Per sort, tinc una família que ho va comprendre prou bé i uns amics que em van ajudar a sortir d’aquest estat de tràgol.

Potser caldria aclarir-vos una mica que va passar per a què compreneu com sóc ara, però això serà més endavant.

Tal i com he dit, això va passar fa tres mesos. Però potser per la manera que va acabar o potser perquè tot passa per alguna raó, en aquests moments em sento com mai m’havia sentit amb mi mateixa, feliç.

M’explico. Sóc feliç amb mi mateixa perquè sé que la culpa de tot allò no va ser meva. Jo vaig donar-ho tot pel Sergi, pel que teníem. Però en una relació tots dos han de donar i tots dos han de rebre, i jo estava cansada de donar i no rebre. Segurament, també va ser important el fet que èrem i som, molt diferents un de l’altre, per no dir quasi que som totalment contraris. Ell podia sortir de festa tot un cap de setmana sencer, i jo el preferia passar passejant, veient esport, anant a la muntanya, al cinema o llegint a casa. Ell semblava que només volgués acció, però durant un temps, allò que em va donar i el que em feia sentir em va valer. Fins que va arribar un punt en que les coses no eren el que jo volia. Trobava a faltar com era jo mateixa abans de començar a sortir amb ell. Pel camí, m’havia perdut. Necessitava més del que ell em donava. Suposo que per això ell va necessitar buscar fora de mi. Jo ja no li podia donar tot el que li donava, i ell no em podia donar el que no tenia. I els camins, de tant en tant, s’esvaeixen, se separen i els hem de fer sols.

Reconec que en aquell moment, em va doldré que fés el que va fer, però, passat el temps, ho he entés, ho he comprés i li ho he perdonat.

No l’odio, vam viure moltes coses junts, moltes primeres vegades i un primer amor. No tot ha de ser amor o odi, hi ha molts plans intermitjos. Un savi va dir que “el contrari a l’amor no és l’odi sinó la indiferència”. I aquesta és la veritat. M’és indiferent el que faci el Sergi amb la seva vida. Tandebó li vagi tot bé, mai li desitjaria el mal, però no m’importa el que faci dia a dia, qui tingui al seu costat o com evolucioni la seva vida.

Farà un parell de dies ens vam creuar pel carrer. Ens vam parar, ens vam saludar i donar dos petons, vam preguntar si tot anava bé i vam marxar. Així de fàcil. Bé, fàcil... Fàcil és dir-ho perquè vulguis o no recordes tot el que vas viure amb aquella persona i et fa ràbia pensar que va acabar, però la vida és canvi i, sí aquella relació va acabar, va ser perquè per algun motiu havia de ser així.

La meva vida des de llavors ha estat com un terratrèmol. Agitada. Després de la fase obscura en la que em vaig sumir intentant justificar les accions i pensant en com havia arribat fins aquell punt, vaig passar a una fase d’autosuperació, ja no valia compadir-se, havia de continuar endavant perquè la vida no s’atura mai i els exàmens estaven a la dues passes. Tocava estudiar i no pensava catejar i deixar que la ruptura afectés els meus estudis. Vaig acabar-los la setmana passada. La veritat és que espero uns molt bons resultats d’aquests exàmens, crec que mai abans havia estudiat tant. No tenia gaire més a fer, el meu problema de personalitat havia d’esperar i que millor per a oblidar-me’n i mantenir-ho apartat de la meva ment, que estudiar i arribar a poder treure unes notasses. Com a mínim, per demostrar als del meu entorn que les coses estaven bé.

Ara estic de vacances durant un mes i serà durant aquest mes que intentaré tornar a saber que vull per mi en aquesta vida. Abans he dit que sóc feliç i així és, tot i encara no haver-me trobat, estic fent grans progressos.

En acabar exàmens vaig anar de festa a celebrar-ho com es tradició a la universitat. Vam sortir, vam beure, vam ballar, i vam riure. En definitiva, ens ho vam passar molt bé. Ha estat un cap de setmana esplèndid. He pogut recuperar la son i estar amb els amics de la uni. Aquestes quatre setmanetes que tinc per endavant serviran per a tornar a ser jo mateixa. O, si més no, això espero.

Per començar, he fet llistes. Llegiu “El Món Groc” de l’Albert Espinosa, i entendreu perquè va bé fer llistes. A mi, m’ajuda molt a saber què vull i que no. M’ajuda a endreçar els meus pensaments.

Ara que ja tinc més clar què vull i què no vull, què m’agrada i què no em sento més segura envers on vull anar i què fer amb la meva vida.

Un petit resum: vull ser feliç, no vull fracassar, m’agrada gaudir cada petit instant i no m’agrada que em menteixin.

Ahora que el cielo azul puede ser mío

Paseo por la calle viendo como un montón de extranjeros suben por Paseo de Gracia maravillados por la ciudad por la que andan. También de ve algún que otro espécimen autóctono, que se diferencia de los otros por el hecho de ir trajeado, hablando por el móvil y a toda pastilla por la calle, sin disfrutar del precioso día que hace en Barcelona. 

El cielo azul y brillante llama a los ojos a mirarlo, a observar como se refleja en los aparadores de las tiendas lujosas y modernas que están a ambos lados de uno de los paseos emblemáticos de la ciudad condal. Mientras la gente va a su bola, totalmente perdida en su pensamiento o en su vida caótica, yo voy andando tranquilamente de camino al centro de la Plaza Catalunya dónde se encuentra la gran red de conexiones subterráneas que necesito utilizar. Y mientras me aproximo a la parada de ferrocarriles, decido que no es sumamente imprescindible que hoy vaya a clase. El cielo me ha absorbido y necesito mi dosis de rayos solares semanal. Ya le pediré a algún amigo que me pase los apuntes, un día así no se puede desaprovechar. Así que me doy la vuelta y subo hacía la parada de Paseo de Gracia de la línea lila, que me llevará a la azul para llegar finalmente a mi destino, el parque del Guinardó, cerca de la parada Hospital de Sant Pau. 

Hacía tiempo que no subía al parque, quizás hacía un año ya de la última vez. Este parque me gusta porque tiene truco, está situado en uno de las siete colinas que forman parte de Barcelona. De hecho, es uno de mis rincones favoritos para pasar la tarde, sola o acompañada, porque tiene unas vistas, preciosas.

Así que, después de subir hasta lo alto de la colina, me siento en las mesas de camping que hay construidas. Se puede ver todaaaaaaa Barcelona. Y con la luz del mediodía que le llega a la ciudad, hace que se respira un aire distinto, frío pero agradable, al margen de los problemas, sin importar nada más.

Y allí me quedo a pasar la tarde mientras quede luz que ilumine mis apuntes, al amparo de una buena vista.

Malgrat la fredor de Gener...

Ella anava tranquil·lament pel carrer. Malgrat la fredor de Gener, feia un dia assoleiat i el cel contagiava la seva felicitat. Tenia moltes coses al cap, moltes preocupacions, però aquell sol convidava a somiar amb els ulls desperts. Es va donar una volta més a la bufanda caiguda i es va pujar la bossa que volia anar a parar a terra des de la seva espatlla esquerra. 

En contra del que pogués semblar pel seu somriure esplèndit, anava de camí un examen important a la universitat. Però tan era, ella només notava els rajos de sol escalfant-li la cara en un intent inútil d'evitar que se li congelés el nas. 

Duia la música tan alta que sa mare li podria dir que es quedaria sorda i probablement l'encertaria, però ella necessita aïllar-se una estona del món, relaxar-se i concentrar-se. I si les orelles s'han de quedar pel camí, bé, en aquests moments li sembla un mal menor. 

Perduda enmig del seu somni, quelcom la fa baixar a la realitat. No és pas qualsevol cosa. És un dels seus moments preferits del dia, passar per davant la botiga on treballa ell. Ell, la seva il·lusió materialment impossible, l'home que mai podrà tenir i, potser per això o potser no, l'atreu de manera tan fervent. 

El va conèixer fa mesos i va aconseguir parlar-hi a soles i demanar si podrien conèixer-se més. Si, va ser directe i clau. Després d'un temps parlant, via ordinador pels horaris complicats, ell ho va voler deixar estar, doncs tenia parella i va arribar un punt on les seves converses havien derivat, per part dels dos, a quelcom més que un conegut o amic. Ella volia més, en segueix volent més, però no li queden més que aquests petits instants. Instants que ella valora molt. 

Però aquesta vegada sembla diferent. Ell està amb un company de feina i, en passar ella, la saluda i li somriu. Fins aquí, la mateixa rutina de cada dia. Ella segueix endavant però instants més tard, en girar la cantonada, i creuar la vorera, una mà li tusta l'espatlla. Ell. No pot pas amagar la seva cara de sorpresa. 

-Eloy! -la seva cara expressa molt incertesa, al que ell riu.- Què fas aquí?

-Havia de parlar amb tu un moment. -somriu.

-Què passa? Estàs bé? No hauries d'entrar a treballar?

Ell la mira fixament als ulls mentre li diu que està bé, i que sí, que ara anirà a treballar. 

-Però he de parlar amb tu. 

-Està bé, digues. -S'acaba de treure els auriculars que duia a mitges i posa atenció. Està astorada pel que està passant. Mai abans l'havia parada pel carrer i menys l'havia seguida.

-Podemquedarundia? -deixa anar d'un sol cop d'aire.

-Com has dit? -ella no vol creure el que sospita haver sentit. No ho entèn. Dir que està sorpresa és poc. 

Avui està essent un dia molt estrany. El sol potser l'ha escalfat massa...

-Què si podem quedar un dia. 

-Ostres, això no m'ho esperava pas. Emmm, no ho entenc. Per què ara? Per què així? No volies parlar més. Has volgut fingir que no vam notar res a la botiga, que no va saltar l'espurna quan realment cremava. Tens xicota, per l'amor de déu.

Havia començat desconcertada, però a mesura que parlava, s'havia anat enfadant. Havia hagut d'empassar-se el que realment volia mesos enrere, havia patit, seguia saludant-lo com una tonta cada dia, fingint que tot anava bé. I de sobte, va i això. Dos mesos d'ençà que ell va decidir finalitzar les seves converses. I ara de sobte, havien de quedar? No era pas un gosset falder, ella.

-Ja no. -silenci breu.- Ja no en tinc. No podia seguir amb allò, era una farsa. Cada vegada que...

-I ara que ja no en tens, jo sóc el segon plat, no? -fa ella completament enfadada, interrompent-lo, enmig del carrer, sense poder-se creure el que està passant.

-Shhhht! Pots callar un segon i escoltar-me? Em sap greu. Em sap greu com vaig acabar, em sap greu haver acabat amb allò. Però vaig deixar la relació perquè ja no podia més... -derrotat i cansat mentalment, s'obre finalment cap el que volia dir realment.- No podia continuar amb allò mentre et veia cada dia passar per davant de la botiga, intentant dissimular, fent-te la força mentre em regales un somriure. No podia continuar i veure com brillaven els teus ulls després que te'l tornés. O quan, de tant en tant, entraves amb alguna excusa (o no). No podia deixar de pensar que potser un dia, ja no passaries més o, pitjor, passaries amb algú altre, algú que rebria la brillantor dels teus ulls mentre jo et veia passar sense saludar. 

Ha d'aixecar la mirada per tal de poder mirar-lo. Duu pantalons beixos i camisa blava, sota la jaqueta negra. L'Eloy li aparta amb els dits els cabells llargs i castanys, acariciant-li la cara i deixant-hi la mà. Ella, amb els sentiments molt confusos i el cap ennuvolat, respon.

-Què no veus que no pot ser? Què no sóc cap gosset falder? -ella dolguda, perd una llàgrima per tot el que l'ha fet passar.- Què ens portem massa anys? Què només sóc un caprici?

Ell li recull la llàgrima que llisca des dels ulls marrons que tan el captiven i empassa saliva. No vol fer-li mal, mai li ha volgut fer-ne. Es passa la mà pels cabells curts negres i diu:

-Sí pot ser, ho veig cada dia. Ho veig als teus ulls i ho sé dins meu. No ets cap caprici, ets més. I l'edat... què més dòna l'edat? Això mateix em vas dir tu. Em vas dir que un té l'edat de la persona a la que estima i que dòna igual que digui la resta del món, ells no són qui ho viuen. 

-Però Eloy... -un nou intent de negar-se a si mateixa el que està passant. Ho havia desitjat durant tan de temps, que ara, troba impossible que estigui passant. -Jo... he de marxar.

Fa el gest de marxar i anar-se'n, agafant la nança que penja de l'espatlla i començant a caminar. Ell no hi cau pas. La segueix i s'hi posa davant.

-No marxaràs, tu sempre dius que com a mínim ho has intentat, doncs intenta-ho!

L'Eloy li torna a acariciar la cara però aquesta vegada, la mira fixament i ella... Ella es perd en la mirada en la que tantes vegades ha caigut i mai havia pogut tastar. La besa tendrament.

Passa un instant o potser una eternitat, però en separar-se, tot sembla diferent.

-Ho sento. -diu ell. -Sento no haver fet això aquell dia a la botiga. Vaig tenir por. Però ja no en tinc. Sento haver-te fet mal i no sé què fer per compensar-t'ho. Mai t'he volgut fer mal.

Ella sorpresa, agraïda, feliç, somiant, s'hi apropa i el fa callar amb un altre petó. Aquest seu. I es troben.

-Jo sento no haver-te'l robat aquella tarda que vam caminar junts. -diu mentre somriu i té aquella brillantor als ulls que ell va reconèixer.- Quedarem, però abans... fes el favor de donar-me el teu número que no vull que la persona amb qui quedo no torni a aparèixer.

Ell li dòna mentre somriu, i no deixa de mirar-la, acariciant-la amb la mirada.

-Marxo que ja que no vull fer tard a l'examen. -diu ella.

-Ostres ho sento. Quin dia he escollit. -fa cara de preocupat.-Molta sort.

-Anirà bé i, si no hi va, com a mínim tinc excusa. -somriu amb cara juganera i marxa. Es gira, el mira i segueix endavant. Ell seguia palplantat allà.

Bona manera de començar els exàmens, als núvols! Es torna a posar la música i si abans no podia deixar de somriure, ara ja no sap el que fa, i deixa que els seus peus la duguin sola cap als ferrocarrils.

Un pip para un segon la música en un intent de tornar-la a la realitat. No ho aconsegueix:

"No deixis mai de comptar estrelles. Parlem després, petons, E."

[Continuarà...]


SONA:
PER UN INSTANT-VUIT
THIS MUST BE LOVE-PHIL COLLINS

Explorador

Bon 2012!!! La veritat és que aquest any és molt important. No pas perquè diguin que el món arribarà a la seva fi, sinó per mil raons de pes. Fa una estona estava veient un reportatge de Canal +, un Informe Robinson, que resava sobre els Jocs Olímpics del '92. 

Realment m'ha posat els pèls de punta veure tantes imatges dels nostres atletes, doncs ha estat el màxim rècord medaller per a Espanya en uns Jocs Olímpics, precissament els que es van celebrar a territori català, a Barcelona, l'any del meu naixement i de molts altres nens olímpics. Em posa la pell de gallina escoltar l'Himne del Freddie Mercury i la Montserrat Caballé, però encara me l'ha posada més, conèixer com es van guanyar algunes medalles. La sensació que intenten expressar els atletes que les van guanyar, la sensació que fos a casa seva, amb la seva gent allà, amb tot el país seguint-los, amb els seus peus tocant el que és nostre... Només veure els seus ulls plens de passió, d'alegria, d'orgull... Realment dóna gust veure les seves cares.

Són instants de reflexió, de fer balanç, de veure el que realment importa en aquesta vida, doncs, no sabem quan deixarem de poder gaudir-la. Cal gaudir cada instant, cal ser fidel a si mateix i cal saber el que busques i esperes d'ella. En aquests dies de reflexió personal, he comprès molts petits aspectes del meu petit món. Cal comprendre's a un mateix i per a això cal explorar i rebuscar en el nostre interior per saber d'on venim i on volem anar. I no només les nostres fites, sinó com volem que sigui aquest camí.

Així que "Viu la teva vida. Gaudeix-la". No t'arrepenteixis de res del que has fet, doncs tot allò que has viscut en el passat, ens fa ser exactament com som en aquest precís moment. No ens autocritiquem. Gràcies a tots els errors, penúries i conflictes passats ara som forts. Som forts i increïbles, i mai, ningú ni res ens ha de poder canviar.

SONA: YOU ARE THE SUNSHINE OF MY LIFE