dissabte, 30 d’abril del 2011

SUGUS

Recordo els sugus com un objecte que m'aportava felicitat. Potser pel color, per la textura, l'olor o el gust. Mai ho sabrem. 
Possiblement, fruit del destí o de l'atzar, avui n'he menjat tres. El blau, de pinya (o això crec jo), el vermell (d'algo raro) i el violat (d'alguna cosa encara més rara). Estaven boníssims. Com sempre, una de les poques coses que no ha canviat en aquesta vida repleta de canvis. 

Recorria els carrers sense rumb fix. En mig de tanta gent, de tants cotxes, de crits i de soroll. Sense haver-hi un perquè concret. Sense més ni menys, ella, en aquell petit instant, era feliç.


dijous, 28 d’abril del 2011

SOÑARÉ

Digues el que vulguis, intenta no fer mal als altres i sobretot intenta estar bé amb tu mateix, només així aconseguiràs ser feliç.

Somia la teva vida, persegueix els teus somnis i no deixis mai de lluitar per ells, que ningú te'ls prengui, doncs són exclusivament teus. Els somnis són el que ens fa tirar endavant i, tant en moments de crisi com en moments de bonança, els somnis és el que en fa seguir caminant, gaudint i vivint la vida. Doncs no estem aquí com a simples espectadors, estem aquí per viure-la. Hem de viure com si demà fos l'últim viure, intensament i gaudint del que fem.

Una de les cançons més possitives que conec:

SOÑARÉ
He soñado siempre con poder volar, 
desplegar los brazos y no aterrizar, 
conociendo otros lugares, 
y verdades más allá. 
Y sentarme en una nube a descansar 
beber de esta libertad, 
y dejarme llevar, 
la la ra la. 

He soñado siempre con poder dormir, 
sobre un lecho de algas y coral, 
disfrutar de ese silencio, 
que reina siempre allí. 
Y viajar encima de un delfín, 
cruzar mares sin parar, 
y nunca llegar al fin, 
la la ra la. 

Como dijo aquel genio, 
esta vida es un sueño, un sueño, 
como dijo aquel genio, 
esta vida es un sueño y soñaré. 

He soñado siempre con poder crear, 
una máquina del tiempo y descubrir, 
el futuro más lejano, 
donde yo no voy a estar. 
Y poder volver a San Sebastián, 
en el siglo XXVI. 
en una nave espacial,
la la ra la. 
He soñado con que tú puedas soñar, 
que dibujes en tu mente un lugar, 
donde no haya ni misterios, 
ni secretos ni maldad. 
Y encontrar un día al despertar, 
que ya nada sigue igual 
que todo vuelva a empezar, 
la la ra la. 

Como dijo aquel genio, 
esta vida es un sueño, un sueño, 
como dijo aquel genio, 
esta vida es un sueño y soñaré.

TOUCH ME










Toca'm com
si no hi hagués un demà
com si fos l'últim dia
toca'm... eternament.

dimecres, 27 d’abril del 2011

SUBCONSCIENT

Somies, reps imatges difuses o totalment clares, coneixes persones, salves amics, discuteixes amb la família o et persegeuixen dracs volant.
El món del subconscient és molt complexe i fa veure que no podem controlar 100% el nostre cos. Deixa una part lliure a allò que ens preocupa, ens agrada, allò que ens gira pel cap o que ens posa nerviosos. I, aleshores ens aixequem i encara ho estem més per haver somiat amb el tema en qüestió. 
A vegades comnis incoherents, i ens despertem pensant "què cullons era aquest somni?". I així ens quedarem. Com a molt, alguns de nosaltres els recordarem o els apuntarem en un diari o diari de somnis. Pocs realment conserven les sensacions que es tenen en somnis.
Per això ho trobo tan especial, són manifestacions internes, molt profundes i que, a vegades, pot fer por abordar-les conscientment. Per això ho fem dormits.
Somiar és màgic i ningú pot prohibir-t'ho encara així que anem a aprofitar i a somiar amb força!

Somia la teva vida, però, sobretot, viu-la!!

Sona un nou descobriment: NAVEGANT PEL MÓN

dimarts, 26 d’abril del 2011

CARÍCIES

Xiuxiuejos a cau d'orella,
dits lleugers recorrent el coll,
mans que emboliquen els cabells,
i un nas que recorre la galta.

Olors encisadores,
dits juganers que s'apropen
tremolant, als llavis
i els toquen, deixant-los entreoberts.

Carícies lleugeres com 
el tacte d'una rosa
passejant pel meu cos.
Carícies que em fas.

Carícies que comencen
i que no acaben pas.
Carícies llarg temps somiades,
carícies que estàs fent realitat.

dilluns, 25 d’abril del 2011

MARS VERMELLS

Percepcions estranyes
en un dia clar. 
Sentiments que afloren 
en moments inoportuns.
Creences apagades 
que comencen a fer-se realitat. 
Somnis inconnexos
que es trenquen en llevar-se.
Sol·lituds acompanyades.
Mars vermells amb 
olor a colònia d'home.
Paraules empresonades,
que lluiten per sortir a la superfície.
Poemes sense rima 
escrits en un tovalló.
Roses vermelles
que acompanyen el dia.
Detalls efímers
que recorden instants.
La vida...tan senzilla 
i tan complicada.
Apunts de psicologia
que m'apropen a la bogeria.

diumenge, 24 d’abril del 2011

NATURALESA EN ESTAT PUR


Maravellada de tanta naturalesa en estat viu convivint amb l’humanitat. Increïble jardí i hort que envolten la casa.
Entrar i veure la casa antiga: baixa, amb un porxo dues taules envoltades de cadires i una gronxadora. Baixar per les escales de l’entrada fins la casa, entrar-hi i trobar el paradís artístic. A baix, l’estudi del pare. Més de 200 quadres pintats i emmagatzemats amb el corresponent ordre. Les parets, repletes de quadres, transporten a l’antiguitat del que havia estat aquella casa, la principal al principi de la vida. Desterrada ara a viure en pau amb la pintura. A la dreta, l’última obra, encara per acabar. Un preciós quadre d’unes flors grogues en un gerro verd tranparent amb un llençol de fons. Increïble com es pot plasmar quelcom transparent en un quadre. Sota el caballet, les pintures. Pujo a dalt. Unes escales d’un metre d’ample com a màxim. Tot el terra de la casa fet de teula, incloses les escales. Hi ha l’estudi de la filla. Hi ha més varietat, hi ha escultures i una llibreria plena de llibres. Però li falta vida, doncs no té temps de posar-se a pintar ni treballar l’art degut a la feina.
Absorbeixo l’olor que fa el pis superior immersa en una infantesa perduda que tot just acabes de recordar. Aquella olor... Olor a tancat, olor a humitat i olor a naturalesa. Olor a la casa dels meus besavis. D’una casa que ja no tornaré a trepitjar, el jardí infestat de menta i de mateixa olor que aquesta casa. Olors que em transporten a la meva vida als 7 anys. Com trobava a faltar aquesta olor. Quins records...
Surto fora, no vull acabar perduda en el passat, tinc els sentits embotats de tenir tan art i naturalesa envoltant-me.
El jardí recorre la casa. Davant la piscina on juguen solien jugar els nens. Nens que ara són adults i ja no hi juguen sovint. Compto 2 arbres dvant la caseta i enfilo cap al lateral de l’altra casa. La nova. La que representa l’actualitat. Puc comptar-ne fins a 4 arbres allà. Encara per donar el seu fruit. Entre ells  hi ha un preciós cirerer i una pomera que encara és massa jove per a donar un fruit aprofitable. Ja creixerà. Al fons una estructura de fusta amb unes plantes enfilades per les fustes verticals i horitzontals. Com si vulguessin per un passadís per la persona que hi entra. Més endavant m’explicaran que són kiwis. Tiro enrere. La casa s’ha acabat i continua havent-hi jardí, però no tant, doncs hi ha el pàrquing amb un cotxe. Al costat de la baixada de la porta d’entrada del cotxe, hi ha una xemeneia amb fusta que crema. El foc crepita enmig d’un dia assolejat però de primavera, encara fa fred per anar a banyar-se a l’exterior. Abans d’arribar-hi, hi ha un petit hort amb espinacs i mongeta tendre. Naturalesa embotida de manera perfecta dins la vida de les persones que habiten aquest petit però gran santuari de pau i tranquil·litat. O si més no, això em sembla a mi.
Entro dins la nova casa, la que engloba la vida diària, on hi ha els dormitoris, on hi ha la cuina, els lavabos i el saló. Tota ella, continua plena d’art: de pintures, de fotografies, de llibres. Tot resta en harmonia.

Dalt, a l’habitació del net, una noia treballa enfront de l’ordinador. Avui no toca gaudir gaire de la naturalesa. Nerviosa, es rossega les ungles. Pensa com pot estar eclipsada de veure tanta bellesa. Potser siguin les ganes de fer qualsevol cosa per tal de no estudiar, però potser, només ha copsat una nova manera de veure la vida. Una manera que coneixia, i que feia temps que havia perdut. Està encissada pel que ha vist. Ferma defensora de la vida. Avui voldria passar el dia fora, però no sempre surt tot com volem. Però no es preocupa, sap que té temps per davant, que aconseguirà allò que es proposi. Sap que en aquest petit instant és feliç i que en algun moment aconseguirà la felicitat eterna. Que tot arriba. Que tu ets l’amo de la teva vida i ningú t’impedirà de gaudir-la. I, sobretot, que, algun dia, la pomera haurà crescut i donarà els seus fruits.

Fragment: Sé prou bé, que pujes a Verdaguer i és que jo des de Joanic que no sé com posar-m’hi. I faig veure que, no t’he estat guardant seient i així molt discretament aparto la maleta quan et veig passar, ho tinc tot mil·limetrat, vas i dius: està ocupat? I segurament penses que sóc un pasarell, que a abans de ser a Bogatell, potser ja t’he convençut perquè fugis amb mi i ho deixis tot. Que no m’has dit, que no m’has dit, si em queda bé la barba i ai, que no m’has dit, que no m’has dit, com ho tens per escapar-te amb mi. Que no m’has dit, que no m’has dit si vols que t’esnsenyi un lloc on de nit és de nit, si vols que t’ensenyi un lloc on de nit és de nit.

SANT JORDI

Entrada 55. 5 i 5. El meu número preferit. Què millor per començar aquesta entrada?
La llegenda és molt llarga, romàntica, simple i, al meu gust, preciosa. Parla d'un noi i una noia i com s'uneixen. Mil i una maneres de fer-ho, mil i una manera de caure als braços del teu amor.

Avança un peu rere l'altre. Al voltant ple de gent que passeja, ple de gent que mira, de parelles abraçades que avancen entre la gent perduts en el seu propi món dins el propi món que és el dia de Sant Jordi. Parades repletes de llibres, gent que t'aconsella, gent que mira que pot regalar al seu pare, al seu enamorat o al seu millor amic, o per si mateixos. És un ambient especial. Barcelona plena de gent, de llibres, de cultura,  d'amics, de famílies, de parelles.
En un moment, es fa un espai, i tota la inseguretat que duies a sobre, marxa. El veus. El teu sol, la teva llum, l'home que ha millorat la teva vida. I sense adonar-te'n somrius d'orella a orella. El món desapareix i només el veus a ell. El príncep que somiaves de petita. Està allà, t'està esperant i és teu.
Arribes on és ell. T'hi abraces. El mires, investigues, remenes pels seus ulls, veus la seva ànima. L'adores.
Un detall. Mentre et fa un petó, treu la mà darrere l'esquena i treu una rosa. Un xiuxiueig a cau d'orella i ulls que brillen mentre la parella es mira.
Sant Jordi d'enamorats. Tothom té Sant Jordi, tot i que no ho estiguin, o que tinguin el cor trencat. Tothom, però avui, vull parlar del Sant Jordi preciós, del Sant Jordi, que avui m'inspira. Del que m'agrada.

Espero que passessiu un bon Sant Jordi rodejats d'aquells que us estimen.

divendres, 22 d’abril del 2011

MOMENTOS MÁGICOS BAJO LA LLUVIA

El día está nublado. Se echa en falta el sol de estos últimos días. El calor y los rayos que calientan nuestra piel.
De buena mañana me levanto y me acerco a la ventana. Subo la persiana pero no dura demasiado así, si no la bajo, se mojarán los cristales. Me abrazo frente la ventana. Mi mente navega por mil mares llenos de pensamientos. Camino hacia la terraza. Aparto las cortinas para que pueda entrar la máxima luz posible en un día tan oscuro. Me quedo así, abrazándome, sola, frente al cristal. Echo de menos el sol. Y entre todos los pensamientos, se me aparece nítidamente uno de ellos. Es uno muy especial.

Verano. Agosto. En el pueblo, a la edad de 16 años. Tormenta de mediados de Agosto, sólo que se ha adelantado. Es día 6, es el aniversario de mi hermano. Están ya todos los vecinos en los apartamentos. Para estas fechas, ya han subido hasta los más vagos. La única amiga que tengo en el pueblo, que sólo sube quince días, ya está aquí. Estamos en el balcón escuchando la lluvia caer, todos los vecinos del primer piso, estamos absortos viendo la lluvia. Bien, absortos hasta que mi padre grita que va a poner el coche bajo la lluvia para que se lave. Me dice que al rato, baje a secarlo. No me apetece pero mi abuelo se interpone y dice que también se lo haga al suyo, que me va a recompensar. Me animo a pesar que los días de lluvia me deprimen, me ponen de mal humor y me entra dolor de cabeza. Quizás este día sea distinto. Me siento especial. Los vecinos imitan a mi padre y mi abuelo. Visión rara, la de ver todos los coches al sol no, a la lluvia. 
El garaje está justo debajo de los aparcamientos, unas columnas, aguantan el edificio. Y entre ellas, hay los coches. Delante, el jardín comunitario. Y las vistas desde mi apartamento, en el primer piso, justo encima de los coches, el mar del Maresme. 
Al rato bajo con un trapo que me han dado para secarlo. El padre de mi amiga, amigo de mis padres desde que tengo memoria, me lo pide también. Sacaré un dinerito. Para salir de fiesta. Fiesta que no tendré, visto el día.
En cuanto acabo con los coches, estoy sudada, con calor y me voy a ir a la ducha. Voy con unas mallas de deporte y una camiseta de mi club, del F.C.Barcelona. Pero antes, de me ocurre una idea loca al ver en la arena del jardín comunitario, enchardado, un balón de fútbol. No me lo pienso ni dos segundos. Es la oportunidad de mi vida, he soñado un montón de veces con hacer lo que estoy a punto de hacer. De dejarme llevar y pasear bajo la lluvia.
Me quito las bambas y los calcetines. Estoy justo al borde. Doy un paso más, y la lluvia empieza a refrescarme. A sacarme ese calor que tenía encima. Mis pies rozan las piedras del camino. Llego dónde está el balón y miro al cielo. La lluvia me inunda mi cara. Y mis padres me ven. Me gritan y me instan a salir de ahí, que me voy a resfriar. No les hago caso sigo allí, empiezo a saltar  brincar clavándome las piedras en los pies. Corro detrás la pelota y empiezo a hacer toques. Me lo pasó genial debajo la lluvia. Mis vecinos se ríen. Me ven contenta. 
El padre de mi amiga, me grita: 
-¡Mira como De la Peña! 
A lo que replico: 
-¡Ni en coña! ¡En todo caso como Puyol!
Y nos picamos un rato con el Barça y "l'altre equipu de la ciutat". Nos reímos, nos divertimos, y me empapo de lluvia, de naturaleza, de mar y de vida mientras salto por el jardín tirando agua.

El recuerdo desaparece detrás de las nubes que no despejan. Aún tengo la sonrisa en la cara. Aunque haga mal día, hoy no va a poder conmigo.
Unas manos me abrazan. Ahora no son las mías, son las tuyas. Apoyas tu cabeza en mi hombro, me das un beso en mejilla y me apretas contra ti.
-Me encanta cuando sonríes pensativa. ¿En qué pensabas?
-Recuerdos de infancia. En bailar bajo la lluvia...
Me sueltas suavemente, abres la puerta y salimos a la terraza. Me coge de una mano y me arrastra bajo la lluvia, me acerca a él y se pone en posición de bailar. Me arranca otra sonrisa. En mi oído, resuena su voz mientras me susurra la canción THE WAY YOU LOOK TONIGHT
Bailamos, reímos, nos divertimos, y sobretodo, vivimos nuestra realidad, en nuestro mundo feliz.
Momentos mágicos bajo la lluvia.


dijous, 21 d’abril del 2011

CALMA

Avui ha estat un dia per prendre's les coses amb calma. De tant en tant, va bé prendre's un temps per respirar l'aire, la gent, sortir de casa i sentir que no estàs sola. Que vius en un món ple de gent, ple de vida i que tot allò que pugui anar malament... millorarà.

Tinc moltes ganes d'escriure però no m'agrada el tema, així doncs, ho deixaré per un moment en què estigui més tranquil·la i inspirada.
Només un comentari.
A vegades la gent... et sorprèn :)

Sona: LA ESPERANZA DEBIDA

dimecres, 20 d’abril del 2011

ESCLAT SENTIMENTAL. HORES PRÈVIES. CONFIANÇA

A unes poques hores del segon clàssic en menys d'una setmana, la concentració se m'ha anat en orris. Impossible concentrar-se en res que no sigui el partit que ens espera aquesta nit. Sóc partidària d'altres esports, però també sóc futbolera.
És un canvi perquè són quatre clàssics en menys d'un mes, però el problema ve pels "calentons" que hi ha hagut previs a aquests partits. Sobretot les declaracions d'una ràdio madridista on el locutor deia que fonts internes del club merengue els havia dit que demanarien de fer més proves de dopatge a l'equip culé.
Acusacions que acabaran en tràmits judicials per danys a la imatge del club.
A veure si aquests madridistes s'enteren que no es dopen, simplement, són millors jugadors de futbol com equip que no pas ells. Que no ens arriben a la sola de la sabata i que som forts mentalment, molt més forts que no pas un vestuari on els propis jugadors estan dividits.

Que som un club que fa futbol, no compra estrelles, les crea. I ens les prenen de les mans. Som un club gran, molt gran. Un club que sap el què vol i que seguirà sent igual de gran i de magnífic sempre que els nostres homes (i dones) es deixin la pell dins del camp. Un club poliesportiu que té moltes fites per aconseguir. Però que són assequibles.

Perquè vaig nèixer culé, ho sóc i moriré essent culé. No és una creença, és un sentiment. El sentiment d'una afició. 
Si guanyem, seguirem fent història, i si no, continuarem essent igual de magnífics!

Confiem en vosaltres, sabem que ho donareu tot en saltar a la gespa. I més encara contra l'etern rival. No oblideu mai qui sou, d'on veniu, i els colors de la samarreta que defenseu.

Nois: JUNTS, ho farem!

Visca el Barça! *PERQUÈ SER DEL BARÇA ÉS...EL MILLOR QUE HI HA!*



dimarts, 19 d’abril del 2011

XIUXIUEJOS A CAU D'ORELLA

Estic molt viciada al nou àlbum de Maroon 5. M'encanten les noves cançons. Potser seran comercials o com els hi volgueu dir, però m'agrada com sonen i, sobretot, les lletres. I tot en conjunt, m'atrau molt.
Després d'un matí d'intens estudi, toca relaxar-se una mica. I avui toca relaxar-se amb música. Música per desinhibir, per desconnectar, per cantar i per ballar.
Tot poema trobat fins ara al meu blog, inclós aquest, és creació pròpia.


XIUXIUEJOS A CAU D'ORELLA

Parla amb mi, escolta't,
diga'm que penses,
que sents i que et fa
seguir bategant.

T'han trencat,
un parell de vegades
però ens hi tornarem
a arriscar.

La vida és plena, maca
bonica però complicada.
Ningú havia dit mai que
fos un camí de roses.

Vols còrrer, tenir-lo ja
al teu costat, fent-te
companyia, però amic
toca anar lentament.

Pètal vermell que
toques suaument la
seva superfície,
transmet-li pau.

Evitem ensurts, 
patiments i nous
trencaments.
Calma l'embranzida.

Xiuxiuejos a cau d'orella.
Ja heu parlat seriosament?
Espero rebre bones notícies,
digues que no m'equivoco.

Penso, reflexiono però
aquesta vegada,
et donaré llibertat
perquè em tornis a guiar.

Des del centre del pit,
protegit per costelles i
pel raonament, avui,
cor, porta'm endavant.

dilluns, 18 d’abril del 2011

MINUTS ENNUVOLATS ENTRE HORES DE SOL

Entrada número 50. Un premi a la meva constància. Un fet que anem adquirint. Això també vol dir que la inspiració és més present últimament i, això, m'agrada. Necessitava tornar a treure la meva vena literària i de moment aquesta petita finestreta em satisfà les meves ganes d'escriure, de moure'm, d'explicar històries, de seguir sent somiadora, i de treure pensaments profunds que em recorren l'ànima.
Em direu cul inquiet o massa moguda, però hi ha algo que em fa tirar endavant, seguir amb la literatura, amb la passió per escriure cada lletra i intentar trobar la millor combinació. Bé, no la millor, si no la meva. La meva combinació. Aquella que reflexi les meves idees o la meva imaginació. Escriure em fa sentir lliure, em fa sentir jo. I així continuarà sent. A veure quan de temps, aconseguiré mantenir aquesta finestreta oberta al món per a que aquells que vulguis s'hi puguin atansar...


Dies d'aquells que els amics et necessiten. I que tu tampoc saps que fer per acabar d'ajudar-los. Dies que ho passen malament i vols estar allà per ajudar, però tampoc saps com fer-ho. I no pots quedar amb ells per només donar-los una abraçada o prendre un café. No pots i et fa sentir malament. No vols que persones que s'estimen els facin mal d'aquesta manera. No s'ho mereixen. Ells són molt més grans. I sentir coses estúpides que encara et veure que el món està boig. I com la gent els pot tractar així. 

No ho he entès mai, no entenc com fem mal a les persones que estimem. És cert, segur que alguna vegada, més d'un, s'ho ha plantejat. I sap que no els vol fer mal, però en canvi... els hi fa. I per què? 

(un segon en quan surti l'estornut continuo)

Deia... això el fet de fer mal a les persones que estimes. Però el que no entenc, com tenint una persona tan especial al teu costat, la pots arribar a tractar així, a deixar-la escapar d'aquesta manera, a desconfiar tan d'ella tot i sabent que només vol estar amb tu.
Hi ha coses que no arribaré a entendre mai, pel que veig.


                                                                                          

Bé, crec que l'entrada ha anat degenerant a mesura que escrivia. Però, sabeu? Sóc humana i m'equivoco i no sóc perfecte.
Certes situacions m'ofusquen i els meus pensaments van d'una banda a una altra moguts per associacions d'idees. En aquest cas, pel que veig, no gaire possitives. Però les que ronden pel meu cap. Una entrada estranya, llarga i emocional.
Felicitats si algú arriba al final. Gràcies, no tothom hi arribaria i si ho heu fet és que sou persones realment importants. Persones que mereixen molt. I sobretot, que ho valen molt. No oblideu mai el que valeu. Mai. Ni avui, ni demà, ni per ningú. Sou els amos del vostre camí. Camineu, equivoqueu-vos, però seguiu els dictamens del vostre cor, doncs aquest, us portarà a bon port, tard o d'hora.

IF I KNEW THEN...

La de coses que podríem haver fet si sabéssim el que sabem ara, no creieu? Jo sé que si. Hagués fet moltes coses, i n'hagués deixat de fer encara més. No hagués fet la meitat de cagades que acumulo en el meu historial. Però vaja, qui no ha fet cagades i se n'arrepenteix? Si algú contesta que si... crec que menteix.

Avui he hagut d'anar a estudiar fora, al balcó, on tinc una taula i cadira per a poder fer-ho. Hi havia massa gent a casa, és el que té tenir vacances. I és el que té que jo tingui exàmens després de Setmana Santa. Demà hauré de migrar a la biblioteca si vull poder concentrar-me. 
Probablement aquesta setmana serà un bona setmana d'inspiració. No tinc ni idea de perquè m'inspiro quan tinc exàmens. Coses rares. O que vull fer de tot menys posar-me a estudiar. Qui sap?

Us parlaré avui dels magnífics veïns que tinc. Mentre estava estudiant al balcó, en un moment que m'he deixat relaxar pel sol que em tocava a la cara, he vist que surtien 3 nois a la seva terrassa, dos blocs més enllà. S'han posat a prendre el sol només amb boxers. Òbviament, m'han distret del meu estudi. Poc més he fet des d'ençà. Però que s'hi farà... Com a mínim m'alegraven la vista!!!

I mentre, tot el matí escoltant una cançó de Lady Antebellum, una de les meves noves adquisicions de divendres (sí, vaig comprar el CD). La cançó en concret es diu IF I KNEW THEN i és una de les poques que m'han marcat últimament.
Us he deixat l'enllaç d'un vídeo i aquí us deixaré la lletra original. A mi m'ha encisat.



The first time that I saw you
Looking like you did,
We were young
We were restless
Just two clueless kids,
But if I knew then
What I know now
I'd fall in love.

You're on a bus in chicago
Three rows to the left
You know my heart
Is reaching for you
But we never even met
If I knew then
What I know now
I'd fall in love.

'Cause love only comes
Once in a while
And knocks on your door
And throws you a smile
And takes every breath,
Leaves every scar,
Speaks through your soul
And sings to your heart
But if I knew then
What I know now
I'd fall in love.

On a summer night
In august
Backseat of my car
Said I'm trying to get
To know you,
I took it way to far
But if I knew then
What I know now
I'd fall in love.

(wooaahh)
'Cause love only comes
Once in a while
And knocks on your door
And throws you a smile
And takes every breath,
Leaves every scar,
Speaks through your soul
And sings to your heart
But if I knew then
What I know now
I'd fall in love.

(woah)
I used up
A lot of chances
But you give them back
But if again
It comes crawling
Im gonna make it last..

'Cause love only comes
Once in a while
And knocks on your door
And throws you a smile
It takes every breath,
Leaves every scar,
Speaks through your soul
And sings to your heart
But if I knew then
What I know now

(woah)
If I knew then
What I know now

I'd fall in love...

diumenge, 17 d’abril del 2011

DESPERTAR

Mesos que la tenia feta, avui he decidit posar-la. Poc a poc, la poesia torna a mi. La trobava a faltar.




Tú en la cocina mientras
yo te observo traginar.
No tengo ganas de
cocinar, te pones el delantal.

Vienes, te vas, sonríes,
me coges de la mano
te arrastro hasta el cuarto
te hago cosquillas...suspiras.

Ríes, me ves, me tocas,
me besas, me torturas.
La lías, me mimas,
me elevas, me recorres.


Tu brazo que me abraza,
tu cara en mi pelo,
oigo tu respiración,
te siento, muy dentro.


Al despertar por la mañana,
un espacio vacío.
Una nota caliente dice,
búscame en el baño.

Me pierdo el desayuno,
calorías superfluas.
Me meto en el baño,
y te como, a besos.

Suena la alarma, despierto
del fantástico sueño.
Lo siento, lo sé,
sólo fue un dulce sueño.


dijous, 14 d’abril del 2011

CALMA

El mar estava tranquil aquella tarda. Els seus peus repossaven a la sorra humida que l'aigua acabava de deixar enrere.
Era d'hora, un dia de cada dia, però pel carrer es respirava pau i calma.Era primavera, sangs i emocions alterades, però avui, tot restava en calma.
Unes mans la van agafar per darrere la cintura i la van abraçar. Quina tranquil·litat que li aportava sempre!

Bon dia pel matí! Avui, només, he pensat (que ja és molt, eh!) que no hi ha pressa. Que tenim temps, tot i que aquest passi ràpid, per a fer les coses que volem. No sé com el treurem o allargarem però estava particularment tranquil·la. Deu ser efecte calma prèvia a la tempesta (s'apropen els exàmens).
No corris, balla de la mà amb l'aire que et portarà per camins inexplorats i aigües aquietades de mars llunyans. 

Descansa petita formiga, però mai deixis de portar menjar.

dimecres, 13 d’abril del 2011

JA HO VEURÀS

Els dies passen, i tu canvies. Ja no ets la mateixa que va començar el curs ni, per suposat, la mateixa noia que fa uns anys.
Algunes coses segueixen essent implícites en tu, però altres, les canvies, les adaptes a la teva manera de veure el món. Aquesta manera peculiar, simpàtica, a vegades pessimista, altres possitiva i altres realista. Ets una persona senzilla que, poc a poc, va trobant el seu lloc en aquest món tan complexe.
Ningú va dir mai que fos fàcil. A vegades esgota lluitar enmig de tot, però només la valentia, el nostre poder de decisió, la nostra constància i, sobretot, les ganes d'autosuperació, arribarem allà on volem.
Perquè voler és poder. I el "no" ja el tenim. Hem de lluitar pels nostres somnis, per la nostra existència. Per viure i no "sobreviure" en aquest món.
Avui m'he deixat portar, avui no hi havia fil conductor del que estic escrivint, només, que surti el que vulgui. No tenia ganes d'organitzar-me més la vida, perquè s'ha de gaudir cada instant, i avui era un dia per gaudir de la espontaneïtat. Costa deixar-se anar, però pot arribar a ésser adictiu, així que aneu amb compte. 

Tinc ganes de cridar que sóc feliç que estic contenta, que gaudeixo de la vida i que m'agrada el que faig. Senzillament, vull cridar amb tot el meu cor que m'agrada la meva vida.

I poc a poc, podràs comprovar que, si encara no han encaixat totes les peces del teu trencaclosques, no trigaran a fer-ho. Tot acabarà encaixant i, dia a dia, tocarà superar-te, ser millor, aprendre dels teus errors i mirar sempre endavant perquè el passat no es pot canviar i el futur sí.
Encaixarà, ja ho veuràs.

dimarts, 12 d’abril del 2011

MISTERI

Va buscar sota el coixí i no va trobar res. Esperava trobar algo, quelcom però no tenia ni idea del que buscava.
Un sospir va sonar darrere el seu cap. L'Eloi dormia abraçat a ella, rodejant-la amb els seus braços. Com si fos la seva nina. No era la seva nina, però si era seva. Aquells braços que tan estimava, que li aportaven pau i tranquil·litat i tant d'amor, estaven reposant sobre la seva cintura tapada encara per la manta, en una primavera on començava a fer calor.
Dormia pacíficament. A ella li agradava sentir la seva respiració, sentir-se abraçada o girar-se i observar-lo dormir recolzada en el seu braç doblegat. Veure aquella cara. La cara de noi que li va robar l'ànima. Més que robar, de fet, se la va guanyar. La va anar conquistant poc a poc, endinsant-se cada vegada més dins els seu cor. Fins que ja no va poder sortir.

A la vida hi ha molts misteris. No només a la literatura narrativa ni a la redacció dels diaris i telenotícies. No, la vida és tota ella un misteri. I un dels misteris més antics és el per què escollim una persona en concret, potser diverses al llarg dels anys, per estar al nostre costat i no una altra. Misteris que potser descobrirem però que, en aquest cas, el món de la seducció i l'amor perdrà un alicient molt gran. Té la seva gràcia no saber perquè aquella persona és l'escollida.
Al cap i a la fi, és (o hauria de ser) igual el perquè. L'important és tenir-la al teu costat. Que l'estimis i que t'estimi. Aquesta reciprocitat que comporta tanta felicitat a tanta gent.

Deixem de buscar perquès i gaudim del moment, perquè pot ser, que si ens n'oblidem, aquesta persona desaparegui.

dilluns, 11 d’abril del 2011

DIES ESTRANYS

De fons els piular dels ocells, el run-run de la gent que xerra, el tacte del sol a la teva esquena, tot i que estàs a l'ombra.
Estàs enmig de la muntanya, perduda del món, dins el teu propi món. Irrealitats reals, paradoxes vàries. Tothom que torna a la rutina però tu ja estàs estressada, és impossible fer-ho tot. Un dia que estàs tranquil·la va, i els companys, t'estressen. Resultat... campana per a poder estudiar. I què passa? que després se t'acumula tot.
Però has de valorar coses, deixar de fer-ne altres. Escollir, sempre tan complicat. Sempre et quedes amb el dubte de si l'altre camí hagués estat millor. S'ha de ser valent per fer-ho. No tenir por d'escollir, no tenir por del futur, no tenir por d'errar-la, de fallar, de perdre. Perquè no sempre es pot guanyar, però sempre es pot apendre algo de l'experiència i, crec, que hem de basar-nos en això per a fer les nostres eleccions. Hem de veure quina experiència en podem treure de les nostres accions i eleccions. En el còmput total ha de pesar el fet... no en tinc ni idea... ha de pesar el fet, que tu creguis que fas el millor per tu, per la teva vida i que segueixes les teves pròpies directrius, o que, com a mínim, això intentes.


Dies en què intentes estar possitiu, i sense saber ben bé perquè... no acaben de rutllar les coses. I res ha anat malament, només, una sensació estranya, el cap que s'envola i pensa en coses que no toquen, en comptes de fer el que hauries de fer. 
Dies en què millor no t'haguessis aixecat del llit, perquè et sents decaugut sense motiu aparent. I cansat i encara molt per acabar la setmana. En què reflexiones sobre tot i no pares de pensar, de donar voltes. 
Dies d'aquells en què voldries que algú et tregués de casa i et portés a descobrir el món, a no pensar, a només... estar. Sense haver-hi un motiu aparent, que fes que el món desaparegués i no haguéssis d'estar pensant en res, només passejant, existint, sense preocupacions, lamentacions ni recriminacions.
Dies de bojos.
Dies on millor no aixecar-se.
Dies que et sents sol enmig de tanta gent, de tants amics.
Dies càl·lids però freds.
Dies que no entens perquè existeixen ni perquè et fan sentir així.
Dies que tens ganes de plorar i de no sortir del llit.
Dies que et sents perduda.

Dies... dies estranys.

FACTO DELAFÉ

O les poso o exploto. Tota la tarda amb dues cançons :)

ENERO EN LA PLAYA

Y tu piel es blanca, como esta mañana de enero,
demasiado hermosa como para ir a trabajar.
Y sin pestañear, hablamos con la jefa en cuento chino,
y como niños nos volvemos a acostar.

Se supone que debía ser fácil..tienes frío,
pero a veces lo hago un poco difícil..perdón,
suerte que tu ríes y no te enfadas,
porque eres más lista y menos egoísta que yo.

Todavía tienes frío, bueno...
cierra los ojos un minuto, que te llevo a un lugar...

Imagina una calita, yo te sirvo una clara,
es verano y dulces soles,
la costa catalana.

Y estamos tranquilos,
como los deseados.
Después del gazpacho,
nos quedamos dormidos mirando el tour de francia,
y la típica etapa donde lance gana,
imponiendose al spring.

Con un segundo de ventaja, en el último suspiro,
cólgandose sus hombros, el mayotte amarillo.

De nuevo el chiringuito, un bañito..helado de pistacho,
y partida al futbolín, lanzamos un frisbis,
jugamos a las cartas.

Y acabamos cenando sardinas y ensalada, bebemos (...),
hablamos callados.

La luna, la sal, tus labios mojados,
me entra la sed y pido una copa...
y españa se quedan cuartos..en la eurocopa.

Pero nos da igual, hoy ganaremos el mundial,
subimos a casa, hacemos el amor y sudamos tanto,
que nos deshidratamos.

El tiempo se para, el aire no corre,
mosquitos volando y grillos cantando.
Y tu a mi lado, muriendo de sueño.

Cansada, contenta, me pides un cuento, y yo te lo cuento.
O más bien lo intento.

Te explico que un niño cruzó el universo,
montado en un burro con alas de plata,
búscando una estrella, llamada Renata
que baila la salsa con un esteroide llamado Julián.

(...)...malvado, engreído, traídor, forajido,(...)

Ella duerme.
(Vivan las noches, el sol, la sal en tus labios)x6

Al principio, como siempre, dormimos abrazados,
y cuando ya suspiras, me retiro a mi espacio.
Me gusta dormir solo, a tu lado de la cama, esta cama, hoy.

Repleta de mantas. En esta mañana.
Fría, fría, fría.
Congelada, congelada.


EL INDIO
Del alba, de rosa, de dracúla lo rojo,
domingo, la bici, domingo el reposo,
ante el tiempo, la brisa, tu cara, tu sonrisa,
te espero tras la siesta, tenderé la ropa.
La ropa se seca, regaré las plantas,
cortaré las hojas o las dejaré largas,
legañas en los ojos, me dejas en remojo,
me miras el trasera (um) y lo meneo.

Julio en la onda, cinco de la tarde,
leche con galletas, yo dentro del pijama,
empieza la jornada: ¿Qué tal el partido?
mi equipo ya ha marcado, casi siempre gana.
Bajo la manta, mi niña acurrucada,
el sofá es como una balsa,
el salón en la penúmbra, alquilamos una peli,
y acabamos en la cama.

Jugando a baqueros y haciendo un poco el Indio,
pito pito gorgorito, que me voy, que ya me ido,
que ya he vuelto, que si, que si, que si,
que a tu lado como un crio.
Que a tu lado lo rizo, a tu lado la crema,
a tu lado, lo subo, lo elevo, lo asciendo,
lo vuelo y lo planeo, peinando las nubes si,
pintando el cielo.
Hechos los hechos y dicho lo dicho,
prepararé la cena, por que estaba escrito,
por que estaba escrito,por que estaba escrito,
verdurita buena, si.
En un 2x3 o en un 3x4,
tu cara, tu retrato en mi corazón,
guardado entre sedas, como las estrellas brillo,
a tu són.

Dale gas si es natural,
es bueno, y si es bueno,
es natural que si,
es natural y es bueno,
y si es bueno, yo juego.
Dale gas si es natural,
es bueno, y si es bueno,
es natural que si,
es natural y es bueno,
y si es bueno, yo juego.

Dale gas, dale gas, dale gas y dale gas (bis)

diumenge, 10 d’abril del 2011

OLOR A SAL

L'olor del mar m'arribava a primera hora del matí. Avui deien que arribaria un dels vaixells de la Barcelona World Race. Crec que ha estat així, doncs a la tarda hi havia dos nois parlant per micròfon des d'un vaixell molt macu.
Eren les deu menys deu del matí. La Plaça de Colón estava callada. Sobretot perquè estava tallat l'accès dels cotxes, doncs en una estoneta passarien milers de participants de la cursa dels bombers. 
Ja feia sol, un sol esplèndit, que augurava que faria un dia calorós i preciós. Un dia que passaria de festa pel Moll de la Fusta, un dia solidari, de cedir el teu temps als altres. El temps, una de les teus tresors, allò que no et sobra mai i que sempre et falta. I crec que donar-lo és una de les coses més solidàries que es pot fer. I el fotut, és que a sobre t'ho passes bé.
Més de 750 signatures recollides, un petit èxit personal. Veure coneguts, amics, i antics professors. Que et fallin els més propers, però que et sigui igual, perquè amb aquest dia és impossible no ser feliç. No somriure en veure una parella de la mà, una família fent-se un barret de Robin Hood, dos avis passejant de la mà darrere el nèt. O potser, veure la teva amiga amb un somriure enorme quan et llegeix un missatge del xicot o en veure els guiris vermells com a gambes i a tu intentant explicar-los per a què és la campanya. No pot ser més divertit.
I passar-te el dia així. I que et diguin que a Madrid porten més signatures i que et piquis per aconseguir-ne més que ells. A Madrid l'únic que poden guanyar són els del Barça quan hi van :) Fora conyes, gaudir de la festa, torrar-te al sol, amb mil estrangers i mitja Barcelona passejant pel port. Què pot ser més increïble? Moltes coses, potser. I podria haver estat un dia molt més complert, amb més visites, però t'és igual, doncs t'ho has passat genial. Has gaudit i tandebó els dies dolents fossin així.

Curiositat: he comprat un "quitapenes" de Guatemala. Es veu que si te'l poses sota el llit i li expliques les penes, aquestes se'n van. No sé pas si serà veritat, però m'agrada la idea. Tandebó fos tan fàcil eh?

Acabeu de passar un bon cap de setmana. A l'habitació avui sona: Enero en la playa Ironies del destí, doncs quasi sembla estiu :)

dissabte, 9 d’abril del 2011

DIUEN QUE UN SOMRIURE...

...POT IL·LUMINAR UNA MIRADA.

El sol mimava la seva cara, feia que estigués tranquil·la i en pau amb si mateixa. Feia calor d'estiu, tot i que encara era primavera. Després d'una setmana estressant i complicada, havia arribat divendres. Què més volia? Volia festa, volia passeig i volia fer el vago. Aquell cap de setmana només podria fer el passeig: aquella tarda.
Passejos per Barcelona amb el sol il·luminant-te la cara, acariciant-te els cabells i animar-te a seguir endavant amb la teva vida.
Ciutat quasi dissenyada per als turistes, sempre n'era plena. Però entre tanta gent, entre tan de guiri, només feia falta ell. Ell per treure-li un somriure. Un somriure més poderós, brillant i lluminós que el propi dia.
Instants lleugers, amb sabor a gespa tallada, amb olor xocolata. Barreja d'olors i sabors que no saps discernir, destriar, que no saps identificar, però que és superflu i innecessari de fer. El que és important de fer? Gaudir cada instant, cada mirada, cada somriure, cada gest... irrepetible.

Sona: La Luz

divendres, 8 d’abril del 2011

AVUI POT SER UN GRAN DIA....


La gent la va empitjar per a poder trobar lloc. Cada dia es trobava amb més gent maleducada arreu, però sobretot als ferrocarrils.
Sobretot, li sobta el comportament envers els seients. Diverses vegades dues senyores de mitjana edat han arribat quasi a barallar-se per un seient. Però clar, no pretenguis sentar-te sense estar com els que també volen, ells aguantant el tipus enmig del passadís i tu recolzat a la paret. No ho pretenguis, per molt que portis més rato, és com una llei escrita. Si tu vols el lloc... Col·loca’t estratègicament però no diguis al que et treurà el lloc, que era teu, perquè, al cap i a la fi, no posava el teu nom.
En fi, indignacions diverses. Em posen nerviosa. Són un “quiero y no puedo”.

Mira cap a la finestra, hi ha un cel radiant, clar i preciós. Farà bo i, com cada nou matí, aquest pot ser un gra dia. Només cal desitjar-ho i intentar gaudir del que ens ofereix la vida.
Avui potser toca sal, potser toca examen. O potser toca cinema o passeig. Qui sap, però hem de desitjar que sigui un gran dia, perquè... hi ha quelcom més divertit que somiar despert? Anem-nos-en al nostre món feliç mentre viatgem i desitgem tenir un gran dia. Al cap i a la fi, no és pas cap incoherència pensar que pot arribar a ser així.

Jo somio amb un dia verd, blau i ple de gent. I vosaltres com somieu que serà aquest dia?

dijous, 7 d’abril del 2011

GESPA

Noto l’humitat sota els meus peus descalços. Sento petites vibracions que em fan pessigolles. Suportables. Increïblement relaxants. Fan que em senti viva.

Són les 16.16h del dia 7 d’Abril. Porto una hora estirada a la gespa de la uni. Ara, fent feina, a l’hombre d’uns arbres que van pelar i que no tenen gaires fulles.

M’agrada la sensació de poder notar l’aire de primavera a la meva esquena i el sol a la meva cara. Em relaxa, em tranquil·litza, em fa sentir que estic viva i en pau amb el món. Ara mateix, sembla que la vida sigui fàcil, que no existeixin els problemes i que tot pugui sortir a la perfecció. Però, com em van dir, la perfecció és aburrida. I és cert. Per sort, no hi ha gaire perfecció en aquest món. Les imperfeccions són les que ens diferencien els uns dels altres. Sense imperfeccions seríem tots robot. I jo, ni vull ni penso ser-ho. Abaix els robots, amunt les impefeccions!!

L'herba sota els peus, pantalons curts i samarreta fora per a prendre el solet. L'escalfor del sol que fa sentir-te viva i l'airet que et refresca. I la feina que t'espera en segon pla, mentre veus les teves amigues descollonar-se per qualsevol xorrada. fa que et sentir orgullosa de la vida, de ser qui ets i de viure com t'agrada. I estudiar el què vols. 
Diuen que la primavera la sang altera. A mi m'altera la inspiració, últimament em sento molt literària. I m'agrada. Feia temps que no em sentia tan bé. Potser estic tornant-me a trobar a mi mateixa. Sortir de l'huracà que és l'adolescència. I sentir que saps el què vols i saber-ho que ho pots aconseguir si t'ho proposes.

Nou propòsit... Estudiar una miqueta. I vosaltres... us sentiu vius?


Aquí us deixo el que estic escoltant: MAN IN THE MIRROR By. El Rei del Pop! :)