...POT IL·LUMINAR UNA MIRADA.
El sol mimava la seva cara, feia que estigués tranquil·la i en pau amb si mateixa. Feia calor d'estiu, tot i que encara era primavera. Després d'una setmana estressant i complicada, havia arribat divendres. Què més volia? Volia festa, volia passeig i volia fer el vago. Aquell cap de setmana només podria fer el passeig: aquella tarda.
Passejos per Barcelona amb el sol il·luminant-te la cara, acariciant-te els cabells i animar-te a seguir endavant amb la teva vida.
Ciutat quasi dissenyada per als turistes, sempre n'era plena. Però entre tanta gent, entre tan de guiri, només feia falta ell. Ell per treure-li un somriure. Un somriure més poderós, brillant i lluminós que el propi dia.
Instants lleugers, amb sabor a gespa tallada, amb olor xocolata. Barreja d'olors i sabors que no saps discernir, destriar, que no saps identificar, però que és superflu i innecessari de fer. El que és important de fer? Gaudir cada instant, cada mirada, cada somriure, cada gest... irrepetible.
Sona: La Luz
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada