MINUTS ENNUVOLATS ENTRE HORES DE SOL

Entrada número 50. Un premi a la meva constància. Un fet que anem adquirint. Això també vol dir que la inspiració és més present últimament i, això, m'agrada. Necessitava tornar a treure la meva vena literària i de moment aquesta petita finestreta em satisfà les meves ganes d'escriure, de moure'm, d'explicar històries, de seguir sent somiadora, i de treure pensaments profunds que em recorren l'ànima.

Em direu cul inquiet o massa moguda, però hi ha algo que em fa tirar endavant, seguir amb la literatura, amb la passió per escriure cada lletra i intentar trobar la millor combinació. Bé, no la millor, si no la meva. La meva combinació. Aquella que reflexi les meves idees o la meva imaginació. Escriure em fa sentir lliure, em fa sentir jo. I així continuarà sent. A veure quan de temps, aconseguiré mantenir aquesta finestreta oberta al món per a que aquells que vulguis s'hi puguin atansar...

Dies d'aquells que els amics et necessiten. I que tu tampoc saps que fer per acabar d'ajudar-los. Dies que ho passen malament i vols estar allà per ajudar, però tampoc saps com fer-ho. I no pots quedar amb ells per només donar-los una abraçada o prendre un café. No pots i et fa sentir malament. No vols que persones que s'estimen els facin mal d'aquesta manera. No s'ho mereixen. Ells són molt més grans. I sentir coses estúpides que encara et veure que el món està boig. I com la gent els pot tractar així. 

No ho he entès mai, no entenc com fem mal a les persones que estimem. És cert, segur que alguna vegada, més d'un, s'ho ha plantejat. I sap que no els vol fer mal, però en canvi... els hi fa. I per què? 

(un segon en quan surti l'estornut continuo)

Deia... això el fet de fer mal a les persones que estimes. Però el que no entenc, com tenint una persona tan especial al teu costat, la pots arribar a tractar així, a deixar-la escapar d'aquesta manera, a desconfiar tan d'ella tot i sabent que només vol estar amb tu.

Hi ha coses que no arribaré a entendre mai, pel que veig.

                                                                                          

Bé, crec que l'entrada ha anat degenerant a mesura que escrivia. Però, sabeu? Sóc humana i m'equivoco i no sóc perfecte.

Certes situacions m'ofusquen i els meus pensaments van d'una banda a una altra moguts per associacions d'idees. En aquest cas, pel que veig, no gaire possitives. Però les que ronden pel meu cap. Una entrada estranya, llarga i emocional.

Felicitats si algú arriba al final. Gràcies, no tothom hi arribaria i si ho heu fet és que sou persones realment importants. Persones que mereixen molt. I sobretot, que ho valen molt. No oblideu mai el que valeu. Mai. Ni avui, ni demà, ni per ningú. Sou els amos del vostre camí. Camineu, equivoqueu-vos, però seguiu els dictamens del vostre cor, doncs aquest, us portarà a bon port, tard o d'hora.