NATURALESA EN ESTAT PUR

Maravellada de tanta naturalesa en estat viu convivint amb l’humanitat. Increïble jardí i hort que envolten la casa.

Entrar i veure la casa antiga: baixa, amb un porxo dues taules envoltades de cadires i una gronxadora. Baixar per les escales de l’entrada fins la casa, entrar-hi i trobar el paradís artístic. A baix, l’estudi del pare. Més de 200 quadres pintats i emmagatzemats amb el corresponent ordre. Les parets, repletes de quadres, transporten a l’antiguitat del que havia estat aquella casa, la principal al principi de la vida. Desterrada ara a viure en pau amb la pintura. A la dreta, l’última obra, encara per acabar. Un preciós quadre d’unes flors grogues en un gerro verd tranparent amb un llençol de fons. Increïble com es pot plasmar quelcom transparent en un quadre. Sota el caballet, les pintures. Pujo a dalt. Unes escales d’un metre d’ample com a màxim. Tot el terra de la casa fet de teula, incloses les escales. Hi ha l’estudi de la filla. Hi ha més varietat, hi ha escultures i una llibreria plena de llibres. Però li falta vida, doncs no té temps de posar-se a pintar ni treballar l’art degut a la feina.

Absorbeixo l’olor que fa el pis superior immersa en una infantesa perduda que tot just acabes de recordar. Aquella olor... Olor a tancat, olor a humitat i olor a naturalesa. Olor a la casa dels meus besavis. D’una casa que ja no tornaré a trepitjar, el jardí infestat de menta i de mateixa olor que aquesta casa. Olors que em transporten a la meva vida als 7 anys. Com trobava a faltar aquesta olor. Quins records...

Surto fora, no vull acabar perduda en el passat, tinc els sentits embotats de tenir tan art i naturalesa envoltant-me.

El jardí recorre la casa. Davant la piscina on juguen solien jugar els nens. Nens que ara són adults i ja no hi juguen sovint. Compto 2 arbres dvant la caseta i enfilo cap al lateral de l’altra casa. La nova. La que representa l’actualitat. Puc comptar-ne fins a 4 arbres allà. Encara per donar el seu fruit. Entre ells  hi ha un preciós cirerer i una pomera que encara és massa jove per a donar un fruit aprofitable. Ja creixerà. Al fons una estructura de fusta amb unes plantes enfilades per les fustes verticals i horitzontals. Com si vulguessin per un passadís per la persona que hi entra. Més endavant m’explicaran que són kiwis. Tiro enrere. La casa s’ha acabat i continua havent-hi jardí, però no tant, doncs hi ha el pàrquing amb un cotxe. Al costat de la baixada de la porta d’entrada del cotxe, hi ha una xemeneia amb fusta que crema. El foc crepita enmig d’un dia assolejat però de primavera, encara fa fred per anar a banyar-se a l’exterior. Abans d’arribar-hi, hi ha un petit hort amb espinacs i mongeta tendre. Naturalesa embotida de manera perfecta dins la vida de les persones que habiten aquest petit però gran santuari de pau i tranquil·litat. O si més no, això em sembla a mi.

Entro dins la nova casa, la que engloba la vida diària, on hi ha els dormitoris, on hi ha la cuina, els lavabos i el saló. Tota ella, continua plena d’art: de pintures, de fotografies, de llibres. Tot resta en harmonia.

Dalt, a l’habitació del net, una noia treballa enfront de l’ordinador. Avui no toca gaudir gaire de la naturalesa. Nerviosa, es rossega les ungles. Pensa com pot estar eclipsada de veure tanta bellesa. Potser siguin les ganes de fer qualsevol cosa per tal de no estudiar, però potser, només ha copsat una nova manera de veure la vida. Una manera que coneixia, i que feia temps que havia perdut. Està encissada pel que ha vist. Ferma defensora de la vida. Avui voldria passar el dia fora, però no sempre surt tot com volem. Però no es preocupa, sap que té temps per davant, que aconseguirà allò que es proposi. Sap que en aquest petit instant és feliç i que en algun moment aconseguirà la felicitat eterna. Que tot arriba. Que tu ets l’amo de la teva vida i ningú t’impedirà de gaudir-la. I, sobretot, que, algun dia, la pomera haurà crescut i donarà els seus fruits.

Sona: LA MERDA SE'NS MENJA

Fragment: Sé prou bé, que pujes a Verdaguer i és que jo des de Joanic que no sé com posar-m’hi. I faig veure que, no t’he estat guardant seient i així molt discretament aparto la maleta quan et veig passar, ho tinc tot mil·limetrat, vas i dius: està ocupat? I segurament penses que sóc un pasarell, que a abans de ser a Bogatell, potser ja t’he convençut perquè fugis amb mi i ho deixis tot. Que no m’has dit, que no m’has dit, si em queda bé la barba i ai, que no m’has dit, que no m’has dit, com ho tens per escapar-te amb mi. Que no m’has dit, que no m’has dit si vols que t’esnsenyi un lloc on de nit és de nit, si vols que t’ensenyi un lloc on de nit és de nit.